Apunts Bases dels Esports UVic: temari, esquemes i tests

L'estudi científic de l'activitat física i l'esport ha experimentat una profunda transformació epistemològica gràcies a l'aparició de la praxeologia motriu, disciplina fundada per Pierre Parlebas que defineix l'esport a partir de la seva estructura operativa i de les interaccions que s'hi desenvolupen. Lluny de reduir la pràctica esportiva a una mera suma de gestos mecànics o a una despesa energètica aïllada, aquest marc analitza les regles fundacionals i la conducta motriu com a eix vertebrador de tota situació ludomotriu.

1. Concepte d'esport i fonaments de la praxeologia motriu

La praxeologia motriu es defineix com la ciència de l'acció motriu i, especialment, de les condicions, modes de funcionament i resultats de la seva realització. Des d'aquesta perspectiva, l'esport no és només exercici físic reglamentat, sinó un conjunt ordenat de situacions motrius codificades i institucionalitzades que generen un sistema coherent de relacions.

El cor de la praxeologia rau en la comprensió de la lògica interna de l'esport: el conjunt de regles i constrenyiments que determinen allò que és permès, prohibit i requerit durant el joc. Mentre que la lògica externa comprèn aspectes sociològics, econòmics o polítics, la lògica interna governa estrictament la interacció del subjecte amb el medi, amb els objectes reglamentaris i amb els altres participants.

2. L'anàlisi estructural esportiva i la tradició bibliogràfica

L'anàlisi estructural esportiva desglossa qualsevol modalitat en components formals estables: el reglament, l'espai, el temps, les xarxes de comunicació motriu, el rol o estatus sociomotriu i la relació amb els materials de joc. Aquest prisma metodològic permet estudiar qualsevol disciplina esportiva, tal com han recollit nombrosos manuals d'ensenyament i rendiment esportiu al llarg de les darreres dècades.

En la literatura especialitzada sobre la matèria —des d'anàlisis històriques fins a revisions sistematitzades realitzades el 2021— s'aprecia com l'anàlisi praxeològica organitza el coneixement esportiu contrastant la dimensió estructural amb la didàctica i el rendiment. Aquesta perspectiva analítica ha estat tractada per múltiples autors i manuals de referència segons les seves dimensions praxeològiques:

Aquesta sistematització de cada llibre o manual permet observar com l'estructura reglamentària determina directament el tipus de tasques i la pedagogia aplicada a cada família esportiva.

3. Espai i temps praxeològics

Lluny de considerar l'espai i el temps com a simples coordenades físiques neutres, la praxeologia motriu els concep com a vectors carregats de significació tàctica i reglamentària.

3.1. L'espai praxeològic

L'espai praxeològic no equival a les dimensions mètriques del terreny (com ara una pista de 40 × 20 metres en handbol o de 18 × 9 metres en voleibol), sinó a l'espai d'interacció motriu i a la seva càrrega de significat. Es distingeixen dues grans categories d'espai d'acció:

• Espai estandarditzat o domèstic: entorns tancats, estables i predictibles, on no existeix incertesa procedent del medi físic (com un pavelló o una piscina coberta).
• Espai salvatge o no estandarditzat: entorns naturals o fluctuants amb incertesa informacional contínua (proves de travessia en aigües obertes, curses d'orientació o ciclisme en ruta).

Dins del mateix terreny regulat, l'espai pot ser separat (el voleibol, on cada equip opera exclusivament a la seva meitat de camp i la xarxa actua com a barrera física impenetrable) o comú (l'handbol o el futbol, on atacants i defensors comparteixen i disputen simultàniament les mateixes zones d'acció).

3.2. El temps praxeològic

El temps praxeològic analitza com el reglament condiciona el ritme i l'estructura temporal de l'esforç. Es divideix en dos sistemes temporals:

• Temps cronometrat rígid: el partit té una durada prefixada de rellotge (per exemple, dues parts de 30 minuts en handbol). Això permet conductes tàctiques de control del ritme, retenció de pilota o acceleració segons el marcador.
• Temps vinculat a la realització de tasques (sense límit de temps cronomètric): el joc finalitza quan s'assoleix un nombre determinat de punts o sets (com en voleibol, a 25 punts per set amb diferència de dos). No es pot dependre del rellotge per gestionar l'avantatge; cal tancar la jugada guanyant els punts efectius.

4. Xarxes de comunicació i contracomunicació motriu

En els esports sociomotrius, els jugadors no actuen com a ens aïllats, sinó connectats mitjançant una trama de relacions semiotrius. Parlebas diferencia de manera taxativa la comunicació de la contracomunicació:

Per dur a terme aquestes interaccions, els jugadors utilitzen dos codis de signes no verbals fonamentals:

• Gestemes: gestos corporals o postures intencionades amb significat inequívoc de codi establert (assenyalar amb la mà la trajectòria d'una passada, marcar amb els dits la jugada tàctica abans del servei en voleibol).
• Praxemes: la mateixa conducta motriu de joc que, a més de la seva finalitat instrumental directa, comunica informació clau als altres (la batuda agressiva d'un rematador que adverteix tant al col·locador propi com als blocadors rivals del lloc i l'angle d'impacte).

5. Diferenciació funcional: Tècnica, Tàctica i Estratègia

En l'estudi estructural és imprescindible no confondre aquests tres nivells operatius, que sovint s'utilitzen erròniament com a sinònims:

Per aprofundir en els mecanismes neuromusculars i d'adaptació motriu que sostenen l'execució de la tècnica individual sota restriccions ambientals, vegeu «Habilitat i competència esportiva — Control motor i sistemes dinàmics».

6. Classificació praxeològica dels esports (Model CAI)

Parlebas estructura l'univers de les pràctiques físiques a partir de la presència o absència de tres paràmetres fonamentals, coneguts com el criteri CAI:

• Companys (C): presència de col·laboració motriu entre iguals ($C$) o absència de companys ($\bar{C}$).
• Adversaris (A): presència d'oposició directa ($A$) o pràctica sense oponents directes ($\bar{A}$).
• Incertesa en el medi (I): activitats desenvolupades en entorns naturals o fluctuants ($I$) davant d'entorns estandarditzats i estables ($\bar{I}$).

Aquesta combinació dóna lloc a vuit grans categories motrius, que divideixen clarament els esports psicomotrius (actuació en solitari) dels sociomotrius (en cooperació, oposició o cooperació-oposició simultània):

L'estudi de la competència i l'habilitat motriu en l'esport ha experimentat una transformació paradigmàtica: s'ha passat d'entendre el moviment com l'execució d'un programa rígid emmagatzemat al cervell a concebre'l com un fenomen emergent fruit de la interacció dinàmica entre el cos, la tasca i l'entorn. Aquesta perspectiva unifica la teoria dels sistemes dinàmics complexos i la psicologia ecològica per explicar el rendiment atlètic superior.

De la visió cognitivista clàssica a la teoria dels sistemes dinàmics

Durant dècades, els models tradicionals (com el de programa motor generalitzat de Schmidt) postulaven que el sistema nerviós central emmagatzemava representacions prescriptives amb patrons de contracció muscular prefixats. Tanmateix, Nikolai Bernstein va demostrar la inviabilitat d'aquest control centralitzat en plantejar el problema dels graus de llibertat: atès que l'aparell locomotor humà disposa de centenars d'articulacions i músculs independents, el cervell no pot calcular ni enviar ordres aïllades a cada unitat motora per separat en fraccions de mil·lisegon.

En comptes de controlar cada component de forma aïllada, el sistema neuromuscular agrupa els elements en estructures coordinatives o sinergies funcionals. Aquestes sinergies permeten que els elements s'ajustin mútuament: si una articulació és desviada per una força externa, les articulacions adjacents compensen de forma automàtica la pertorbació sense requerir una deliberació conscient cortical.

Autoorganització motriu i paisatges d'atractors

L'autoorganització és la capacitat intrínseca dels sistemes complexos d'assolir patrons globals d'ordre sense dependre d'un mecanisme director jeràrquic. En el moviment humà, aquest procés s'explica mitjançant conceptes de la termodinàmica i la mecànica no lineal:

• Atractors: Estats d'estabilitat relativa o patrons de coordinació preferits pel sistema. En l'anàlisi biomecànica d'esports cíclics com el ciclisme (analitzat àmpliament des de treballs de referència com els de Noret i Bailly el 1987) o la natació (sistematitzada per Navarro el 1978), la pedalada o la braçada representen valls d'atracció molt estables que optimitzen la despesa energètica.
• Paràmetres de control: Variables escalars externes o internes que, en assolir un valor crític, desestabilitzen l'atractor actual i provoquen una transició sobtada de fase (per exemple, l'augment de la velocitat en una cinta rodant força el pas de la marxa a la cursa).
• Paràmetres d'ordre: Variables col·lectives que descriuen la macroestructura o relació de coordinació entre segments (com la fase relativa contínua entre el moviment del braç i de la cama).

La transició entre diferents gestos tècnics es produeix quan el canvi en un paràmetre de control incrementa la fluctuació motriu, fent que el sistema abandoni un atractor i s'instal·li espontàniament en un de nou més eficient per a les noves condicions.

Acoblament percepció-acció i el concepte d'affordances

Segons la teoria ecològica de James J. Gibson, la informació visual, propioceptiva i acústica no necessita una elaboració simbòlica o intel·lectual prèvia per guiar l'acció motriu. La percepció i l'acció es troben directament acoblades en un cicle continu on percebre serveix per actuar i actuar és necessari per continuar percebent.

Per a un jugador d'esports col·lectius com l'handbol (descrit formalment en etapes formatives per Antón el 1990) o el voleibol (sistematitzat per Aragón i Rodado el 1985), un espai lliure entre dos defensors no es calcula mentalment en metres; es percep directament com a "passable" o "franquejable" en relació amb la seva velocitat de desplaçament i l'envergadura corporal. Si el jugador percep una pertorbació sobtada en el dispositiu tàctic rival, la conducta motriu s'adapta de forma immediata gràcies a aquest flux continu d'informació.

Variabilitat funcional: la diferència entre l'expert i el principiant

En els models pedagògics mecanicistes del segle XX, qualsevol desviació respecte a un patró biomecànic "ideal" era catalogada com un error d'execució que calia extirpar. En canvi, des de la perspectiva dels sistemes dinàmics, es distingeix rigorosament entre el soroll motor ineficient i la variabilitat funcional del moviment expert.

Aquesta plasticitat coordinativa és el que Nikolai Bernstein va anomenar "repetició sense repetició": un atleta d'elit aconsegueix una gran consistència en el resultat de la tasca gràcies a una flexibilitat contínua en les trajectòries subjacents dels seus segments corporals.

La Llei de Fitts i el compromís velocitat-precisió

Quan una acció motriu requereix estabilitat terminal o una diana precisa, el sistema de control s'enfronta a una limitació descrita empíricament per Paul Fitts el 1954: el compromís entre la rapidesa i l'exactitud.

La seva formulació matemàtica s'expressa de la manera següent:

On $a$ i $b$ són constants empíriques dependents del subjecte i del grup muscular mobilitzat, mentre que el terme $ID = \log_2 \left( \frac{2D}{W} \right)$ es mesura en bits d'informació.

Control postural i ajustos posturals anticipatoris (APA)

Cap habilitat esportiva complexa es pot dur a terme de manera eficaç sense una plataforma postural sòlida. Els ajustos posturals anticipatoris (APA) són activacions musculars prèvies a l'inici del moviment voluntari principal destinades a compensar les forces reactives internes que podrien desestabilitzar el centre de masses.

Aquest mecanisme opera mitjançant un control per retroalimentació avançada (feedforward):

• Activació anticipada: Abans d'estendre el braç a màxima potència per realitzar una passada o llançament, el sistema neuromuscular activa de forma automàtica la musculatura del tronc (transvers abdominal, multífids) i del membre inferior de suport uns 50 a $100\text{ ms}$ abans de l'activació del deltoide o pectoral.
• Manteniment del centre de masses: L'activació crea una base isomètrica contra la qual els segments distals poden exercir palanca mecànica (vegeu «Habilitat i competència esportiva — Capacitats neuromusculars i mecàniques»).
• Prevenció de pertorbacions: Quan l'esportista acumula fatiga o rep informació imprevista, els APA es poden desfasar temporalment, augmentant el risc de lesió i reduint dràsticament la precisió final.

Focus d'atenció: extern contra intern

Les recerques consolidades de Gabriele Wulf i els seus col·laboradors han establert que la focalització de l'atenció condiciona radicalment l'eficiència del control motor i l'aprenentatge. La distinció rau en si l'esportista orienta la seva ment cap als propis moviments corporals o cap als efectes externs d'aquests moviments:

El paper del feedback intrínsec en l'aprenentatge motriu

En el procés d'adquisició de l'habilitat motriu esportiva, el practicant rep constantment dues fonts bàsiques d'informació de retroalimentació: l'extrínseca (proporcionada per entrenadors o dispositius de cronometratge; analitzada en relació amb les metodologies a «Iniciació esportiva i disseny de tasques d'entrenament») i la intrínseca.

El feedback intrínsec és la informació sensorial inherent que l'esportista capta com a conseqüència natural del seu propi moviment. Està constituït per:

• Via somatosensorial i propioceptiva: Fusos neuromusculars, òrgans tendinosos de Golgi i receptors articulars, que informen sobre la posició segmentària, les tensions tendinoses i les velocitats angulars.
• Via vestibular: Els canals semicirculars i els òrgans otolítics (utricle i sàcul), fonamentals per a l'orientació espacial i la regulació de l'equilibri dinàmic.
• Via visual i acústica directa: El flux òptic que es desplaça per la retina durant l'acció i el so característic de l'impacte amb el mòbil o contra el terra.

El desenvolupament de la competència esportiva depèn de l'afinament d'aquest feedback intrínsec. L'atleta expert no necessita que l'entrenador li confirmi si un cop ha estat net o erroni: el senyal propioceptiu i auditiu intern li permet comparar immediatament el moviment executat amb el patró sensorial esperat, recalibrant el següent intent de forma instantània.