Apunts Bases dels Esports: disseny de tasques (Ticó)

La planificació d'una sessió d'entrenament en esports col·lectius requereix estructurar situacions d'aprenentatge eficaces mitjançant el disseny precís de tasques motrius. Lluny de plantejar exercicis aïllats o descontextualitzats, la metodologia contemporània entén la tasca com un entorn dinàmic on conflueixen objectius d'aprenentatge, demandes motores i constrenyiments específics que guien la conducta dels esportistes cap al rendiment o la millora tàctica.

El marc teòric de Ticó: el criteri de similitud amb el joc real

En la seva proposta taxonòmica per a esports de cooperació-oposició, Jordi Ticó estableix que l'eix vertebrador per estructurar i categoritzar qualsevol tasca motriu és el criteri de similitud respecte a la competició real. Aquest criteri avalua fins a quin punt l'activitat reprodueix de manera fidel les relacions temporals, espacials, reglamentàries i estratègiques del joc d'origen.

D'acord amb aquesta premissa, les situacions metodològiques es distribueixen al llarg d'un continu:

• Situacions d'estructura completa o d'alta similitud: reprodueixen fidelment la interacció global entre companys i rivals en un espai i amb unes regles anàlogues a les de la competició formal.
• Situacions de simplificació o similitud reduïda: aïllen o redueixen variables seleccionades de la competició amb l'objectiu de focalitzar l'atenció de l'esportista en una fase concreta, mecanitzar una coordinació motriu o disminuir la saturació perceptiva.

Aquesta gradació de similitud no té valor jeràrquic per si mateixa, sinó funcional: cadascuna d'aquestes alternatives respon a necessitats específiques del procés d'ensenyament-aprenentatge.

Els set elements configuradors de la tasca

Per concretar i ajustar qualsevol situació pràctica, el model de Ticó proposa analitzar i modular set components estructurals:

1. Objectiu: constitueix la intenció pedagògica o finalitat concreta de la tasca. Ha d'estar present i ben definit en totes les situacions que es proposin a l'entrenament (per exemple, millorar la sortida de pressió o fixar el defensor imparell).
2. Tipus de treball: delimita el fonament específic o contingut bàsic en què se centra la situació metodològica (aspectes tècnics d'execució, estructures tàctiques col·lectives, condició física integrada, etc.).
3. Solució motriu: descriu si el patró de moviment ve prèviament determinat i imposat pel tècnic (tasca directiva) o si, per contra, s'atorga una solució motriu autònoma on és el mateix jugador qui explora i escull l'acció més convenient.
4. Complexitat decisional: mesura la càrrega cognitiva a través de dos indicadors concrets: el nombre d'accions motrius entre les quals el subjecte pot triar (passar, llançar, progressar) i el ventall de models d'execució biomecànics permesos per a cadascuna d'aquestes accions.
5. Oposició: regula el nivell de resistència que ofereix el rival mitjançant la contra-comunicació motriu, que comprèn totes aquelles fintes, desplaçaments i senyals enganyosos destinats a desbaratar la iniciativa de l'atacant. L'oposició pot anar des de zero (absència de rivals o oposició passiva) fins a la plena oposició activa i reglamentària.
6. Plantejament metodològic: defineix la via estructural escollida per abordar el contingut; s'organitza en pràctica analítica, sintètica o global (per a una anàlisi detallada de cadascuna d'aquestes estructures, vegeu «La sessió i les tasques d'entrenament — Pràctica analítica, sintètica i global»). Aquest plantejament depèn necessàriament dels elements anteriors.
7. Tècnica d'ensenyament: fa referència a l'estil pedagògic mitjançant el qual l'entrenador facilita l'aprenentatge: pedagogia del model, pedagogia de les situacions problema o pedagogia del descobriment.

Tècniques d'ensenyament en la intervenció pedagògica

La gestió del procés d'ensenyament pot adoptar enfocaments instructius molt diversos segons el grau de protagonisme que assumeixi el jugador:

El model de constrenyiments de Newell i les affordances de Gibson

Des de la perspectiva ecològica del control motor, el disseny de tasques s'allunya de la idea d'instruir patrons mecànics rígids en la memòria de l'esportista. En el seu lloc, s'entén que el moviment emergeix de la relació directa entre el subjecte i el seu entorn.

El model de constrenyiments de Karl Newell proposa que qualsevol conducta motriu observada sorgeix de la interacció dinàmica de tres grans grups de condicionants (constraints):

• Constrenyiments de l'organisme: característiques estructurals i funcionals pròpies de l'esportista, com ara l'alçada, la massa corporal, el nivell de força, la velocitat màxima, la flexibilitat, la fatiga o l'estat emocional.
• Constrenyiments de l'entorn: factors físics i socials externs no manipulables durant la tasca, tals com les dimensions reglamentàries del terreny de joc, la humitat, la temperatura, el tipus de paviment, la il·luminació o la pressió del públic.
• Constrenyiments de la tasca: elements que el tècnic pot modular per orientar la conducta, incloent-hi els objectius fixats, la modificació de regles específiques, les delimitacions de l'espai útil, el nombre d'esportistes involucrats (superioritats, igualtats o inferioritats numèriques) i les característiques del material (pes, mida o forma de la pilota).

En el terreny de joc, un espai lliure entre dos defensors no constitueix una affordance per si sol: és una oportunitat de penetració motriu només per a aquell jugador que disposi de la velocitat i el domini tècnic suficients per superar-los abans que tanquin la línia. En dissenyar una tasca, manipular els constrenyiments de la tasca modifica de manera directa les affordances que els esportistes perceben.

Variabilitat motriu funcional i gestió del feedback

Tradicionalment, la variabilitat en l'execució tècnica es considerava un error biomecànic o 'soroll' que calia erradicar repetint un patró ideal tancat. Tanmateix, des del marc dels sistemes dinàmics, s'interpreta la variabilitat motriu funcional com una propietat essencial dels sistemes adaptatius experts.

Els esportistes d'alt nivell no reprodueixen trajectòries idèntiques en cada acció; al contrari, presenten fluctuacions coordinatives i microvariacions en les trajectòries articulars que els permeten mantenir l'eficàcia terminal de l'acció malgrat les pertorbacions imprevisibles de l'entorn, els contactes de rivals o la fatiga acumulada.

Aquesta recerca autònoma de patrons estables requereix una intervenció pedagògica molt calculada pel que fa a la gestió de la informació retroactiva o feedback:

• Feedback intrínsec: informació sensorial directa que el mateix subjecte rep durant o després del moviment mitjançant les seves vies proprioceptives, vestibulars, visuals i auditives (com ara notar el contacte net amb la pilota o comprovar la trajectòria del tir).
• Feedback extrínsec (o augmentat): informació aportada per una font externa a l'organisme, habitualment mitjançant indicacions verbals, cronòmetres o anàlisi en vídeo proporcionada per l'entrenador.