Història del Dret UdL: apunts dels prerromans als Usatges

La Història del Dret s'ocupa d'examinar com les societats han generat, transformat i aplicat normes vinculants al llarg dels segles per regular la convivència i resoldre conflictes. Lluny d'ésser una simple llista cronològica de normes pretèrites, constitueix una disciplina que articula les eines de la ciència històrica amb l'anàlisi de les institucions jurídiques.

1. La història com a disciplina científica

L'estudi del passat humà ha experimentat una profunda transformació epistemològica. Durant segles va predominar la filosofia de la història, un enfocament deductiu i especulatiu que pretenia explicar l'esdevenir col·lectiu a partir d'un únic principi teòric prefixat. En són exemples la interpretació providencialista de Sant Agustí d'Hipona basada en la pugna entre el bé i el mal a De civitate Dei, el determinisme geogràfic i climàtic de Montesquieu, o la visió materialista de Karl Marx, centrada en la lluita de classes com a motor històric unívoc. Aquests esquemes no contrastaven les seves hipòtesis amb un buidatge empíric i rigorós de documents.

La consolidació de la ciència històrica s'inicia durant el segle XIX amb el positivisme metodològic alemany i culmina a mitjan segle XX amb la renovació de l'Escola dels Annals, impulsada per historiadors com Marc Bloch i Lucien Febvre. Aquest corrent va desplaçar l'atenció de la simple crònica política d'elits (reis, batalles i papes) cap a l'anomenada «història total»: l'estudi de les estructures econòmiques, les relacions socials, les mentalitats col·lectives i les institucions de llarga durada. La recerca històrica va esdevenir així una disciplina basada en el contrast empíric de vestigis i proves documentals.

La història opera com la memòria col·lectiva d'un grup social. Com va advertir Febvre, la incomprensió del present deriva de la ignorància del passat; per tant, la funció de l'historiador no consisteix a jutjar moralment les èpoques anteriors amb criteris contemporanis, sinó a entendre-les i fer-les comprensibles.

2. El mètode crític aplicat a les fonts documentals

Perquè un testimoni del passat esdevingui prova científica, l'investigador no pot acceptar-ne el redactat de forma ingènua. Cal sotmetre tot document o font al mètode crític, l'operació analítica mitjançant la qual es depura la informació i se'n determina l'autenticitat i el sentit original.

Cal evitar el perill del reduccionisme documental, és a dir, tractar qualsevol text antic com un reflex fidel i homogeni de la realitat viva. Els textos jurídics tenen naturaleses diverses (disposicions règies, sentències, formularis notarials, tractats doctrinals) i requereixen el domini de ciències auxiliars com la paleografia, la diplomàtica o l'epigrafia. El mètode crític s'estructura en dues fases complementàries:

• Crítica externa (o de restitució material): avalua la materialitat del document per establir-ne l'autenticitat formal. Verifica el suport físic, la tinta, la tipologia de lletra, l'estil de cancelleria, la datació, la integritat del text (per detectar interpolacions, falsificacions o corrupcions de copistes) i la identitat de l'autor o cancelleria emissora.
• Crítica interna (o d'hermenèutica del contingut): analitza la veracitat intrínseca de les dades i la coherència del relat. Esbrina els interessos, la intencionalitat o els biaixos de l'autor, si aquest va ser testimoni directe o indirecte, i fins a quin punt el precepte legal promulgat es va complir efectivament a la pràctica social d'aquella comunitat.

3. El concepte de dret i les seves manifestacions normatives

El dret és un artifici social creat pels éssers humans per canalitzar la conducta, ordenar la comunitat i dirimir litigis. Comparteix amb els usos socials i la moral el fet de constituir un patró valoratiu de conductes humanes, però se'n distingeix per un atribut definitori: la capacitat de coerció institucionalitzada, és a dir, la facultat d'imposar sancions coactives mitjançant l'aparell de poder de la col·lectivitat.

Al llarg de l'evolució històrica, el dret s'ha expressat a través de diverses fonts normatives:

• Dret consuetudinari: conjunt de regles no escrites nascudes de la reiteració prolongada d'una conducta col·lectiva (costum) acompanyada de la convicció que el seu compliment és obligatori (opinio iuris). Ha estat el dret predominant en les societats arcaiques i altmedievals.
• Dret legal o positiu: ordenament dictat de forma reflexiva i expressa per una autoritat dotada de potestat legislativa (assemblees ciutadanes, monarques, parlaments) i fixat habitualment per escrit.
• La noció clàssica de Nomos: en el pensament jurídic grec clàssic, el mot nomos (νόμος) no equival exactament al concepte modern de codi legal. Designava l'ordre normatiu global de la polis, abastant tant les lleis estatutàries deliberades i votades per la comunitat com les normes fonamentals arrelades en la tradició ancestral i el costum compartit. El nomos representava la pauta d'harmonia cívica acceptada col·lectivament que garantia la justícia i l'equilibri institucional.

4. La Història del Dret i la vertebració jurídica peninsular

L'objecte de la Història del Dret és estudiar les solucions normatives que les comunitats pretèrites van articular davant les seves necessitats materials i convivencials. Per analitzar-les cal bandejar l'apriorisme dogmàtic: el jurista actual no pot pretendre trobar a l'antiguitat les categories abstractes contemporànies (com la personalitat jurídica moderna o la separació de poders). Cal entendre cada ordenament com una experiència jurídica autònoma vinculada al seu temps.

Aquesta cautela metodològica és crucial a l'hora d'analitzar conceptes com el de nació en la història peninsular:

• En sentit sociològic o identitari, la nació sorgeix quan un grup humà comparteix una autoconsciència de pertinença basada en vincles culturals o històrics.
• En sentit estrictament juridicopolític, la nació com a subjecte sobirà i col·lectivitat de ciutadans lliures no existeix abans del constitucionalisme liberal. En l'àmbit hispànic, aquest concepte formal neix amb la Constitució de Cadis de 1812, que defineix la Nació espanyola com la reunió de tots els espanyols d'ambdós hemisferis i en proclama la sobirania. Al segle XX, l'article 2 de la Constitució de 1978 recollirà aquesta noció proclamant la indissoluble unitat de la Nació espanyola alhora que en reconeix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions.

En el procés d'articulació dels diferents territoris peninsulars al llarg dels segles, el dret romà va esdevenir el principal element unificador, ja que va proveir un substrat doctrinal, terminològic i institucional comú sobre el qual es bastirien els posteriors ordenaments hispànics.

Abans de la conquesta romana iniciada l'any 218 aC, la península Ibèrica presentava una enorme diversitat de comunitats humanes amb estadis de civilització, llengües i sistemes normatius completament heterogenis. L'estudi d'aquests drets prerromans abasta des de les societats àgrafes de la prehistòria (reconstruïdes per la via arqueològica) fins a la protohistòria (ca. 1000 – 200 aC), moment en què la introducció del ferro, l'epigrafia i els testimonis d'autors clàssics grecs i romans permeten conèixer l'organització social i jurídica d'aquests pobles.

1. El mosaic cultural i jurídic d'Hispània

Lluny d'una unitat jurídica —concepte impensable abans de la romanització (vegeu «Els drets prerromans i la romanització jurídica — La integració provincial i la romanització jurídica»)—, la Península es dividia en tres grans àrees culturals clarament diferenciades:

2. L'organització familiar del nord cantàbric: ginecocàcia i covada

La informació sobre les comunitats del nord cantàbric i atlàntic prové fonamentalment de la Geografia d'Estrabó, autor grec del canvi d'era que va recollir costums atribuïts a càntabres, asturs i galaics. Dues institucions destaquen pel seu caràcter singular dins l'antropologia jurídica peninsular:

Estrabó descriu una societat de tall matriarcal o matrilinear on el patrimoni i el llinatge familiar es perpetuaven a través de les dones, si bé l'exercici del poder bèl·lic o de representació exterior solia recaure en els germans de la mare (avunculat), no pas directament en el marit.

Estretament vinculada a aquesta estructura apareix la pràctica de la covada. Segons els relats d'Estrabó, tan bon punt la dona donava a llum, s'aixecava de seguida per continuar les feines del camp, mentre que el marit s'allitava, rebia les atencions de la comunitat i cuidava el nadó.

3. L'àmbit meridional: els turdetans i el mite de Gàrgoris i Habis

En contrast amb la rusticor cantàbrica, la regió de l'antiga Tartessos i la Bètica presentava un nivell d'urbanització i cultura molt avançat. Estrabó assenyala que els turdetans eren considerats els més savis i cultes entre els ibers, ja que disposaven de gramàtica pròpia i conservaven poemes, memòries històriques i lleis fixades en vers.

El text d'Estrabó esmenta una tradició legal de 6.000 versos (o 6.000 anys d'antiguitat segons la interpretació paleogràfica del terme grec epon). La mètrica poètica complia una funció mnemotècnica cabdal en societats en transició des del dret consuetudinari oral cap a la norma escrita: facilitava la memorització exacta de les regles per part dels magistrats i dels membres de la comunitat.

La transició des de l'estat salvatge cap a una comunitat ordenada pel dret apareix sintetitzada en el mite de Gàrgoris i Habis, transmès per l'historiador romà Justí en el seu Epítome de les Històries Filípiques (resum de l'obra perduda de Pompeu Trog):

1. El rei Gàrgoris i l'abandonament del fill: Gàrgoris, sobirà dels curetes (poble mític de la conca del Baix Guadalquivir), engendra un fill incestuós amb la seva pròpia filla. Intentant ocultar la vergonya, ordena abandonar el nadó a les feres, als camins i al mar.
2. La supervivència prodigiosa: L'infant sobreviu miraculosament a totes les proves, alletat per feres del bosc, fet pel qual és recuperat pel rei i batejat amb el nom d'Habis.
3. La institucionalització del dret per Habis: En heretar el tron, Habis civilitza el seu poble sotmetent-lo a lleis, prohibeix els treballs servils als nobles, organitza la població en set classes socials i ensenya l'art d'arar amb bous.

L'estudi de les fonts i la creació del dret a Roma constitueix un dels eixos centrals de la història jurídica occidental. Al llarg de la República i el Principat, el sistema normatiu romà va evolucionar des d'uns costums arcaics impregnats de religió fins a un complex entramat institucional basat en l'equilibri de poders i la labor interpretativa dels juristes.

1. Els orígens comunitaris de Roma i l'estructura social primitiva

D'acord amb les recerques arqueològiques i històriques, l'origen material de Roma se situa al voltant de l'any 1000 aC, quan diverses tribus vinculades a la cultura del ferro es van assentar vora el curs del riu Tíber. No obstant això, la tradició historiogràfica romana transmesa per Titus Livi a la seva obra Ab urbe condita («Des de la fundació de la ciutat») fixa la fundació llegendària l'any 753 aC a mans de Ròmul i Rem.

La comunitat política primitiva s'organitzava a partir de tres tribus fundacionals: els Ramnes (d'origen llatí), els Tities (d'origen sabí) i els Luceres (d'origen etrusc). Cadascuna d'aquestes tres tribus es subdividia en 10 cúries; al seu torn, cada cúria integrava 10 gentes, i cada gens comprenia aproximadament 10 famílies. Roma arrencava així amb un nucli format per 30 cúries, 300 gentes i prop de 3.000 famílies.

L'estructura social romana descansava sobre tres conceptes nuclears:

• Família: Conjunt de persones i béns sotmesos a la potestat unitària i absoluta d'un pater familias, l'únic subjecte amb plena capacitat jurídica (sui iuris). Segons la tradició, una llei règia atribuïda a Ròmul reconeixia al pare el dret de vida i mort (ius vitae necisque) sobre els fills.
• Gens: Agrupació de diverses famílies que compartien la descendència d'un avantpassat comú mític o històric, identificats mitjançant el mateix nom gentilici (nomen gentilicium).
• Cúria: Unitat político-militar integrada pels ciutadans barons que havien assolit l'edat de la pubertat i es trobaven capacitats per portar armes en defensa de la comunitat.

Aquesta societat arcaica presentava una fractura social profunda entre dos estaments hermètics:

• Patricis: Descendents dels fundadors originaris de la ciutat (els patres). Constituïen l'aristocràcia terratinent, posseïen els ramats i monopolitzaven els càrrecs de govern, els col·legis sacerdotals i el coneixement del dret.
• Plebeus: Sector heterogeni format per artesans, petits comerciants, camperols i nouvinguts sense llinatge gentilici reconegut. Tot i integrar l'exèrcit i suportar càrregues tributàries, no tenien drets polítics ni accés a les magistratures.

2. De l'ordre religiós al dret laic: les mores maiorum i les primeres reformes

En la fase prerepublicana, el pensament jurídic romà no es trobava separat de la religió. L'ordre comunitari distingia tres àmbits de valoració normativa:

• Fas: Allò permès o autoritzat per la divinitat, el compliment del qual garantia la pax deorum (la pau amb els déus).
• Nefas: Allò prohibit per tabú religiós, que desencadenava la còlera divina sobre la ciutat.
• Ius: Àmbit de les conductes socials interpersonals considerades lícites i no lesives per a la convivència, regulat originàriament per la interpretació dels pontífexs.

El primer dret objectiu de Roma estava constituït per les mores maiorum, definides com els costums immemorials transmesos pels avantpassats. Aquestes regles consuetudinàries no escrites eren custodiades i interpretades en secret pel Col·legi de Pontífexs, un òrgan religiós format exclusivament per patricis que decidia quins dies eren hàbils per litigar (dies fasti) i quines paraules solemnes s'havien de pronunciar per accionar davant la justícia.

Davant d'aquesta situació d'arbitrarietat i discriminació, l'any 494 aC la plebs va dur a terme una vaga militar i una secessió física al Mont Sacre. Atès que Roma necessitava els plebeus per defensar les seves fronteres, els patricis es van veure forçats a negociar, fet que va inaugurar un procés històric d'equiparació jurídica i política.

La publicació de les XII Taules va marcar el punt de partida de reformes successives que van desmantellar l'exclusivisme patrici:

1. Lex Canuleia (445 aC): Va abolir la secular prohibició de matrimoni entre patricis i plebeus (ius conubii), permetent l'aliança biològica i patrimonial entre ambdós grups socials.
2. Lleis Licínies-Sèxties (367 aC): Van admetre formalment que un dels dos cònsols que governaven la República pogués ser d'origen plebeu.
3. Divulgació de les accions processals per Gneu Flavi (304 aC): Gneu Flavi, un llibert que actuava com a escrivà del pontífex Api Claudi Cec, va sostreure i publicar el calendari judicial i els formularis solemnes de les accions judicials. A partir d'aquest moment, qualsevol ciutadà alfabetitzat va poder conèixer el procediment per reclamar els seus drets.
4. Pontificat de Tiberi Coruncani (~254 aC): Primer ciutadà d'extracció plebea que va accedir al càrrec de Pontífex Màxim (fita precedida per la Lex Ogulnia del 300 aC, que obrí el pontificat als plebeus). Coruncani va començar a respondre consultes jurídiques i a ensenyar dret en públic, consumant la laïcització definitiva de la jurisprudència i obrint pas a l'activitat professional dels juristes laics.

3. La constitució republicana: el model mixt de Polibi

Després de l'expulsió de l'últim rei etrusc (Tarquini el Superb) mitjançant una revolta aristocràtica l'any 509 aC, Roma va instaurar la República. L'historiador grec Polibi va descriure aquest sistema com una constitució mixta equilibrada, capaç d'evitar la degeneració institucional combinant virtuosament els tres models clàssics de govern:

A. Les magistratures i el cursus honorum

Les magistratures ordinàries compartien tres principis fonamentals: l'anualitat (exercici limitat a dotze mesos), la col·legialitat (com a mínim dos titulars per càrrec, cadascun amb el dret de vet o intercessio sobre els actes de l'altre) i la gratuïtat (en tractar-se d'honores, no rebien cap remuneració, per la qual cosa només els ciutadans amb patrimoni previ podien costejar la carrera política).

La carrera política reglada s'anomenava cursus honorum. Per accedir-hi calia haver prestat prèviament 10 anys de servei militar a la cavalleria o a la legió. L'ascens s'efectuava de manera esglaonada, amb intervals obligatoris d'un o dos anys entre magistratures:

• Qüestors: Primer esglaó (cap als 28-30 anys). Administraven el tresor públic (aerarium) i la recaptació impositiva.
• Edils: Càrrec intermedi. S'encarregaven de l'ordre urbà, la policia de mercats, el proveïment de gra (annona) i l'organització dels jocs públics.
• Pretors: Magistrats dotats d'imperium. Administraven la justícia civil a la ciutat i, posteriorment, governaven províncies.
• Cònsols: Magistratura ordinària suprema. Dos cònsols ostentaven la comandància militar en cap, dirigien la República i convocaven el Senat i els comicis. S'hi accedia normalment al voltant dels 40 anys.

Al costat del curs regular destacaven dues magistratures especials: els censors, dos magistrats escollits cada cinc anys durant divuit mesos entre excònsols per confeccionar el cens de ciutadans i vetllar per la moral pública mitjançant la nota censòria (expulsió de ciutadans indignes del Senat); i el dictador, una magistratura extraordinària no col·legiada que s'elegia únicament en moments d'emergència bèl·lica extrema per un període màxim i improrrogable de sis mesos.

B. El Senat

Era l'òrgan director de la política romana. Format inicialment per 300 patricis (i ampliat a finals de la República fins a 900 membres per Juli Cèsar), integrava amb caràcter vitalici els qui havien exercit magistratures. Tot i que les seves decisions formals adoptaven el nom de senatoconsults (formalment consells no vinculants adreçats als magistrats), en la pràctica gaudien de compliment obligat a causa de l'immens pes polític de la seva auctoritas, supervisant les finances, la diplomàcia i l'administració de l'ager publicus.

C. Les assemblees populars i la Lex Hortensia

El poble exercia la seva sobirania a través de diferents comicis segons el criteri d'agrupació:

• Comicis curiats: Assemblea arcaica basada en el llinatge gentilici. En època republicana va quedar relegada a funcions sacramentals i de dret de família, com la ratificació de testaments, l'adopció de caps de família per evitar l'extinció de llinatges (adrogatio) i l'atorgament solemne de l'imperium als nous magistrats (lex curiata de imperio).
• Comicis tributats: Agrupaven els ciutadans segons el seu domicili en circumscripcions territorials (35 tribus: 4 d'urbanes i 31 de rústiques). Elegien els magistrats menors (qüestors i edils curuls) i imposaven sancions econòmiques pecuniàries.
• Comicis centuriats: L'assemblea política fonamental del poble romà en armes. Distribuïa els ciutadans en 193 centúries calculades segons el seu nivell de riquesa declarat al cens. El sistema era timocràtic: els rics (cavallers i primera classe) acumulaven 98 centúries, és a dir, la majoria absoluta. En votar primer els més acabalats, si aquests coincidien, la votació es tancava de forma immediata sense consultar les classes humils. Tenien la competència d'elegir els magistrats superiors (cònsols, pretors, censors), aprovar les lleis i decidir la declaració de guerra o pau.
• Assemblea de la plebs (concilia plebis): Reunió exclusiva dels plebeus convocada pels tribuns de la plebs. Els tribuns gaudien de la condició de sagrats i inviolables (sacrosanctitas) i tenien el poder d'auxiliar els ciutadans davant els abusos de qualsevol magistrat mitjançant la intercessio. Aquesta assemblea aprovava acords denominats plebiscits.

La culminació de l'equiparació jurídica i les grans conquestes bèl·liques posteriors a la Primera Guerra Púnica (264-241 aC) no van desembocar, tanmateix, en una democràcia igualitària. Les famílies patrícies històriques i els plebeus que s'havien enriquit mitjançant el comerç o les càrregues públiques es van fusionar en una nova oligarquia: la nobilitas senatorial. Aquest grup va monopolitzar l'accés a l'ager publicus (les terres preses a l'enemic), acumulant immensos latifundis cultivats per la massa ingent d'esclaus capturats a les guerres, mentre que la pagesia lliure empobria i perdia les seves terres.