Història del Dret UdL: apunts de Bolonya a la Nova Planta

A partir de finals del segle XI, l'Europa occidental va experimentar una transformació intel·lectual i institucional profunda. L'estabilització social posterior a l'any 1000, la revifalla del comerç, el creixement dels nuclis urbans i la superació de l'aïllament altmedieval van propiciar un interès renovat pel saber clàssic. En l'àmbit del dret, aquest procés va culminar al voltant de l'any 1200, quan l'escola de Bolonya es va consolidar com el principal focus jurídic de la cristiandat medieval, donant origen a la tradició del dret comú (ius commune).

1. Els precedents romans i la situació jurídica altmedieval

Per comprendre la magnitud del renaixement bolonyès, cal conèixer la situació del dret a les darreries de l'Antiguitat i durant l'Alta Edat Mitjana. Durant el Dominat romà, el sistema jurídic s'estructurava en dues fonts primordials:

• Leges: constitucions imperials emanades de la voluntat directa de l'emperador, com a única font viva de creació normativa.
• Iura: la doctrina i dictàmens dels juristes clàssics de l'etapa del Principat (com Papinià, Ulpià, Pau, Gai i Modestí), investits de prestigi tècnic i autoritat.

La dispersió i contradicció d'aquests materials van motivar les primeres recopilacions oficials i privades: el Codi Gregorià (vers el 291) i el Codi Hermogenià (vers el 295), ambdós de caràcter privat, seguits del Codi Teodosià (promulgat el 438 per Teodosi II), que ordenava les leges des de Constantí. Així mateix, per posar ordre a l'ús dels iura als tribunals, la Llei de Cites de l'any 426 va restringir les al·legacions legals vàlides a les opinions d'aquells cinc juristes clàssics esmentats.

Al segle VI, l'emperador Justinià I va intentar restablir la unitat jurídica de l'Imperi mitjançant la Compilació justinianea a Constantinoble (que la tradició baixmedieval anomenaria Corpus Iuris Civilis). No obstant això, amb la fragmentació d'Occident i la posterior caiguda de l'administració imperial, els textos justinianeus van caure en una decadència extrema.

Durant l'Alta Edat Mitjana, el saber intel·lectual estava subordinat a la teologia cristiana i estructurat al voltant de les arts liberals, transmeses a les escoles monàstiques i catedralícies des del renaixement cultural afavorit per Carlemany i pensadors com Alcuí de York. Les arts liberals es dividien en dues branques:

• Trivium: les arts de la paraula (gramàtica, retòrica i dialèctica).
• Quadrivium: les arts de les coses o ciències reals (aritmètica, geometria, astronomia i música).

El dret no posseïa cap autonomia docent ni científica: només s'estudiava de forma subordinada dins de la gramàtica (com a model per redactar documents) o de la retòrica. A més, a l'Occident cristià es va produir l'oblit i desconeixement absolut del Digest. Mentre que el Còdex i les Institucions van sobreviure en resums molt abreujats i empobrits (com el Breviari d'Alaric als regnes visigots o les restes documentals a Ravena), l'obra magna de la jurisprudència clàssica romana —el Digest— va desaparèixer pràcticament de la circulació durant més de cinc segles: la darrera cita papal explícita d'aquest text es remunta a l'any 603, sota el pontificat de Gregori el Gran, fins a la seva reaparició a Itàlia a les darreries del segle XI.

2. El redescobriment dels textos: la Littera Florentina i la tradició manuscrita

La recuperació dels textos jurídics romans va coincidir amb la necessitat de dotar l'Imperi i les noves entitats urbanes d'un marc normatiu sòlid. Segons la tradició escolar, la ciència del dret va renéixer a Bolonya de la mà de Pepo i, molt especialment, d'Irneri (qualificat com a lucerna iuris o llumenera del dret), el primer professor que va separar formalment l'estudi del dret de la retòrica.

El suport fonamental d'aquest redescobriment va ser el manuscrit conegut com a Littera Florentina (també anomenada Pisana), una còpia del Digest elaborada a Itàlia entre els segles VI i VII per diversos copistes. Aquest volum extraordinari va passar per Amalfi, posteriorment va ser custodiat com a botí de guerra a Pisa i finalment va acabar a Florència. Atès que l'original justinianeu s'havia perdut, la Littera Florentina esdevé el testimoni directe més antic i fidel conservat.

A partir d'aquest còdex, la investigació històrica moderna (encapçalada per Theodor Mommsen) planteja la gènesi de la tradició escolar bolonyesa:

Els manuscrits de la Vulgata van introduir diverses adaptacions pràctiques i morals al text clàssic: s'ometien paraules en grec que els juristes no entenien («graeca non leguntur»), s'eliminaven interpolacions o passatges inconsistents i, fins i tot, s'hi afegia l'adverbi negatiu non per adaptar determinades solucions romanes (com les causes de divorci) a la moral cristiana vigent.

3. La divisió bolonyesa del Corpus Iuris Civilis

Els juristes de Bolonya van rebre el llegat justinianeu de forma gradual i fragmentària. Els volums de pergamí eren extremadament voluminosos i feixucs; com va demostrar l'historiador Barthold Georg Niebuhr, les enquadernacions cedien pel seu propi pes i es partien en quaderns independents. Aquesta circumstància física, sumada al descobriment esglaonat de les diferents parts de l'obra, va fixar la clàssica divisió bolonyesa en cinc volums:

1. Digestum Vetus (Digest Vell): comprèn des del llibre 1 fins al llibre 24, títol 2 (en la divisió antiga, fins al llibre 24, títol 3, fragment 1). Va ser la primera porció de la jurisprudència recuperada i objecte d'estudi a Bolonya.
2. Infortiatum: comprèn des del llibre 24, títol 3, fins al llibre 38. Es va trobar amb posterioritat; la tradició escolar diu que, en descobrir-lo, Irneri va exclamar «ius nostrum infortiatum est» (el nostre dret s'ha enfortit). La seva part central (des de D. 35, 2, 82) rebia el nom de Tres Partes.
3. Digestum Novum (Digest Nou): comprèn els llibres 39 a 50 del Digest, que van ser els darrers a ingressar al programa acadèmic ordinari.
4. Codex: aplega els nou primers llibres del Codi de Justinià (CJ. 1 a 9), centrats fonamentalment en dret privat i procedimental civil.
5. Volumen Parvum (o Volumen Authenticum): cinquè volum de caràcter miscel·lani que agrupava els materials restants indispensables per a la formació jurídica:
   • Institutiones: els quatre llibres del manual elemental de Justinià.
   • Tres Libri: els llibres 10, 11 i 12 del Còdex, referits a dret públic, tributari i administratiu imperial, que havien estat apartats del volum principal.
   • Authenticum: recull de 96 Novel·les de Justinià (lleis noves posteriors al Còdex), dividides en 9 col·leccions (collationes).
   • Textos medievals afegits posteriorment: la collatio 10, incorporada vers el 1220 amb els Libri Feudorum (vegeu «El ius commune i el renaixement jurídic de Bolonya — El dret feudal i el Corpus Iuris Canonici»), i la collatio 11 amb les constitucions imperials romano-germàniques anomenades Extravagantes (com la Pau de Constança de 1183, la constitució de Frederic II de 1220 i les d'Enric VII de 1312–1313 sobre el crim de lesa majestat).

La consagració d'aquest temari va propiciar la difusió d'estudis universitaris patrocinats directament pel poder civil. L'any 1224, Frederic II fundava la Universitat de Nàpols —primer centre laic d'iniciativa estrictament monàrquica—, model que més tard inspiraria universitats a la Corona d'Aragó com l'Estudi General de Lleida l'any 1300 (vegeu «El ius commune i el renaixement jurídic de Bolonya — Expansió universitària i penetració peninsular»).

4. El mètode escolar: de la glosa al comentari

Davant dels textos de Justinià, considerats pels juristes com la manifestació de la «raó escrita» (ratio scripta) amb una reverència gairebé bíblica, la universitat medieval va desenvolupar un mètode rigorós d'interpretació dialèctica basat en l'obra filosòfica d'Aristòtil i en la metodologia escolàstica inaugurada pel tractat Sic et non de Pere Abelard i consolidada en la teologia per Pere Llombard. Aquest enfocament descansava en dos pilars lògics: la distinció (distinctio), per tal de desglossar i clarificar conceptes plurals o oposats, i el sil·logisme, per extreure conclusions jurídiques derivades de premisses generals indiscutibles.

La dinàmica de l'ensenyament diari a les facultats de lleis seguia un patró rígid en set etapes consecutives (reconstruït modernament per Peter Weimar):

Aquestes etapes cobrien des de la fixació literal del precepte fins a la seva discussió casuística:

• Lectura i aclariments inicials (etapes 1 a 3): el docent llegeix el títol, exposa de manera ordenada el contingut de la llei i resol dubtes de vocabulari immediat. Tenen com a objectiu entendre el precepte legal en la seva literalitat.
• Harmonització i pràctica dialèctica (etapes 4 a 7): es localitzen concordances i contradiccions dins del Corpus, s'abstreuen principis generals, es formulen definicions i, en la sessió setmanal de dissabte, es resolen casos ficticis en disputes obertes (quaestiones disputatae). L'objectiu és construir raonaments a partir dels textos.

L'escola de glossadors (segles XI–XIII)

L'escola de glossadors es caracteritzava per la seva fidelitat absoluta a la lletra de la llei. La glosa consistia en un aclariment textual que el jurista inseria directament al còdex: podia ser interlinear (entre les línies, per aclarir el significat d'un mot) o marginal (als marges del pergamí, per relacionar fragments o extreure principis generals). El conjunt de glosses acumulades sobre un mateix llibre formava un aparell de glosses.

Entre els glossadors més destacats cal citar:

• Irneri: pare de l'escola bolonyesa i redactor de les primeres anàlisis sistemàtiques.
• Els quatre doctors: Búlgar, Martí, Hug i Jaume, deixebles directes d'Irneri que van assessorar l'emperador Frederic I Barba-roja a la dieta de Roncaglia (1158).
• Azzo: autor de la influent Summa Codicis, síntesi sistemàtica del Còdex que va circular profusament per tota l'Europa medieval.
• Accursi: artífex de la Magna Glossa (o Glossa Ordinària) a mitjan segle XIII, una compilació gegantina de prop de cent mil anotacions que va cribar, sistematitzar i fixar definitivament tota la tradició de glosses prèvia.

L'escola dels comentaristes (segles XIV–XV)

L'èxit de la Magna Glossa va provocar l'esgotament del mètode: ja no es podia escriure res de nou al voltant del text legal romà. A partir de finals del segle XIII, a la Universitat d'Orleans (França), professors com Jacques de Révigny i Pierre de Belleperche van renovar la tècnica docent aplicant amb major llibertat la dialèctica aristotèlica per investigar no pas la lletra morta de la llei, sinó el seu sentit profund o esperit (ratio legis).

Aquest mètode, conegut com el mos italicus, va tornar amb força a Itàlia i va configurar l'escola dels comentaristes (o postglossadors). Els comentaristes no escrivien breus notes al marge, sinó extensos tractats independents (tractatus) i dictàmens pericials encarregats per jutges o litigants (consilia), aconseguint integrar el dret romà justinianeu amb els drets propis de les ciutats (estatuts comunals), els costums territorials i el dret canònic.

L'autoritat del gran comentarista Bartolus de Saxoferrato (1313–1357) fou tan extraordinària que, en segles posteriors, es va convertir en norma vinculant per als juristes d'Occident: es deia habitualment que «nemo bonus iurista nisi sit bartolista» (ningú no és bon jurista si no és partidari de Bàrtol).

A la Catalunya altmedieval, la regulació jurídica va experimentar una transició decisiva des de la continuïtat del codi visigòtic fins a la formació d'un dret territorial autòcton d'arrel feudal i municipal. Aquest procés va culminar en la institucionalització del sistema pactista a finals del segle XIII, que va fixar els límits de la sobirania monàrquica enfront dels estaments.

La concepció medieval del dret i la pervivència del Liber Iudiciorum

Per comprendre l'arrencada jurídica de la Catalunya comtal cal recórrer a la tesi de l'historiador Fritz Kern sobre la concepció del poder i de la norma a l'Alta Edat Mitjana, fortament lligada a l'anomenat agustinisme polític. Segons aquesta visió, el dret no és un producte de la voluntat humana ni de la decisió política del governant, sinó una realitat prèvia, antiga, santa i objectiva, creada per Déu per ordenar el món terrenal.

En conseqüència, el monarca o el comte no gaudeix de la potestat de crear lleis noves segons la seva lliure voluntat (ex novo). La seva missió essencial és la de jutge suprem que protegeix i restaura la pau i l'ordre diví vulnerat. El dret és, per definició, indisponible per al poder polític: allò vàlid és allò antic i bo.

En el context dels comtats catalans, aquest dret indiscutible i complet va quedar personificat durant segles en el vell text de la monarquia visigòtica: el Liber Iudiciorum. Tanmateix, a mesura que les relacions socials es feudalitzaven i la societat urbana començava a brollar, les velles solucions godes resultaven insuficients davant les noves situacions contractuals i jurisdiccionals.

Els Usatges de Barcelona: gènesi feudal i prelació de fonts

A mitjan segle XII, coincidint amb l'expansió territorial cap a la Catalunya Nova i la unió dinàstica amb el Regne d'Aragó per part de Ramon Berenguer IV, sorgeix la necessitat de dotar el casal comtal d'un dret general adaptat a les estructures feudals. En aquest escenari es produeix la recopilació i redacció per escrit dels Usatges de Barcelona, associats tradicionalment a Ramon Berenguer I però consolidats i fixats sota el guiatge de Ramon Berenguer IV o del seu fill Alfons el Cast.

Un dels aspectes més rellevants dels Usatges és la seva pretensió legitimadora. A l'Usatge 3, els comtes de Barcelona afirmen que descendeixen directament dels antics reis gots, fet pel qual reclamen la facultat de completar el Liber Iudiciorum i promulgar normes generals. Es tracta d'una audaç construcció doctrinal per elevar la categoria del comte barceloní per damunt de la resta de senyors feudals i sustentar la noció del Principat de Catalunya. A les reunions de Pau i Treva celebrades a Fondarella el 1173, ja consta formalment l'existència d'usatges escrits.

L'Usatge 81 va establir el primer ordre formal de prelació de fonts del dret català:

1. Usatges de Barcelona: s'apliquen de manera preferent com a dret territorial i feudal comtal.
2. Liber Iudiciorum: funciona com a dret general comú en cas de llacuna dels Usatges.
3. Arbitri del príncep: en darrer terme, es recorrerà a la resolució del comte assistit per la cúria comtal.

Pau i Treva, drets locals i els sis mals usos

Davant la violència endèmica de la noblesa feudal, l'Església —impulsada per figures com l'abat Oliba de Vic a principis del segle XI— va instituir les assemblees de Pau i Treva de Déu. Inicialment protegien els espais sagrats (sagres) i prohibien les accions bèl·liques durant els caps de setmana i festivitats cristianes sota pena d'excomunió. Amb el temps, els comtes de Barcelona van assumir aquestes assemblees com a plataformes per legislar més enllà de la disciplina eclesiàstica i van constituir una xarxa d'agents encarregats de fer-les complir, coneguts com a veguers.

Paral·lelament, el dret municipal va florir amb redaccions de costums particulars que van integrar elements del dret autòcton i influències inicials de Bolonya (per al context general d'aquest moviment, vegeu «El ius commune i el renaixement jurídic de Bolonya — Orígens, Corpus Iuris Civilis i mètode escolar»):

• Costums de Lleida (1228): compilats per Guillem Botet, van fixar un ordre basat en els costums de la ciutat, els seus estatuts, els privilegis dels comtes conqueridors (Barcelona i Urgell), i de forma subsidiària els Usatges, el Liber i les lleis romanes.
• Costums de Ponent: com els Costums de Tortosa (1279), els d'Horta de Sant Joan (1298) i els de la Batllia de Miravet (1319), caracteritzats per una notable independència i un caràcter complet.

En molts d'aquests textos i en el règim feudal català hi destacava la presència de càrregues senyorials opressives sobre la pagesia de remença, anomenades tradicionalment els sis mals usos:

Aquests abusos no foren abolits fins a la cèlebre Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), dictada pel rei Ferran II el Catòlic per pacificar el camp català després de les guerres remences.

La política legislativa de Jaume I i el «seny natural»

A començaments del segle XIII, la recepció del dret comú va generar un xoc frontal entre els juristes formats a les aules universitàries i els estaments tradicionals, que temien que l'imperialisme jurídic romà desarticulés els seus privilegis. El regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276) va reflectir fidelment aquest equilibri inestable.

Davant d'aquestes tensions, Jaume I va promulgar dues disposicions fonamentals per frenar la dependència dels tribunals respecte als textos estrangers:

• Pragmàtica de 1243: va prohibir als advocats al·legar directament el dret comú en judici, amb l'argument que els costums municipals i els Usatges ja oferien prou cabal normatiu per solucionar els litigis.
• Constitució de Pau i Treva de 1251: va vetar explícitament davant la jurisdicció secular catalana la invocació de les lleis romanes (el Corpus Iuris), les lleis godes (el Liber), així com el Decret de Gracià i les Decretals pontifícies.

La disposició de 1251 va establir un ordre excloent: en primer lloc s'havien d'aplicar els Usatges de Barcelona; en defecte d'aquests, els costums dels llocs (dret municipal); i si no hi havia solució en cap dels dos nivells, s'havia de fallar segons el seny natural.

Pere el Gran i les Corts de Barcelona de 1283: el naixement del pactisme

Després de dècades de tibantor entre la pretensió autoritària de la corona i la resistència dels estaments feudals, la crisi de 1283 va transformar per complet l'estructura constitucional del Principat. Com a resposta a l'ocupació catalana de Sicília, el rei Pere el Gran es va veure amenaçat per una croada francesa recolzada pel papat. Necessitat urgentment d'auxili militar i suport financer, el monarca va haver de negociar amb els braços estamentals.

D'aquest compromís van néixer les transcendents Corts de Barcelona de 1283, pedra angular del pactisme polític català. A canvi dels subsidis necessaris per a la guerra, el rei va reconèixer formalment que les lleis generals per a Catalunya no podien ser decretades de manera unilateral, sinó amb el consentiment i aprovació dels tres braços representats a la cambra:

• Braç eclesiàstic: arquebisbes, bisbes, abats i representants dels capítols catedralicis.
• Braç militar o nobiliari: alta noblesa (barons) i baixa noblesa (cavallers).
• Braç reial o ciutadà: procuradors i síndics de les ciutats i viles sota jurisdicció reial (la burgesia).

A partir d'aquell instant, la norma resultant del consens entre el sobirà i els tres estaments va rebre el rang suprem de Constitució de Cort, vinculant tant els súbdits com el mateix rei, subordinant el poder de la corona a l'ordenament jurídic convingut.

La dinàmica de treball estamental establia que cada braç deliberava per separat en edificis diferents. Per acordar les decisions internes es feia servir el principi canònic de la maior et sanior pars: no es comptaven només els vots individuals, sinó que es valorava la seva autoritat i pes específic (com el vot del comte de Cardona a la noblesa o el de la ciutat de Barcelona al braç reial).

El pactisme va exigir dotar-se d'una disciplina i d'un aparell fiscal estable:

• Periodicitat de les reunions: l'any 1283 es va pactar una periodicitat anual de les Corts, que a les Corts de Barcelona de 1301 es va ajustar a un règim triennal. Si el rei estava indisposat i delegava la presidència en un parent, els estaments s'encarregaven de formular una expressa «reserva de drets».
• Consolidació de la Diputació del General: a les Corts de Cervera de 1359 es va crear aquesta comissió delegada de les Corts per gestionar la recaptació dels donatius i tributs aprovats (amb precedents temporals a Montsó el 1289). Amb el temps, aquesta comissió va esdevenir un òrgan permanent, la Generalitat de Catalunya, garant del compliment de les constitucions.
• Formació tècnica dels operadors: arran de la superació del conflicte polític entre corona i estaments, la formació en dret savi va deixar de ser perseguida. A les Corts de Montsó de 1289, Alfons el Franc va exigir l'examen previ dels juristes, com es veu a «El dret català medieval i modern — El sistema de fonts, pactisme i compilacions».