Apunts de Dret Romà UdL: fonts, família, successions i procés

L'evolució jurídica de Roma neix en una petita comunitat agrícola i pastoral a la vora del riu Tíber i es transforma, amb el pas dels segles, en un sistema sofisticat capaç de regir un imperi mediterrani. Per comprendre aquesta transformació cal analitzar com interactuen les estructures constitucionals amb la creació de les normes. La història del dret romà se sol dividir en quatre grans fases: l'època arcaica (des de la fundació de Roma fins al primer terç del segle III aC), l'època preclàssica (des de mitjan segle III aC fins al segle I aC), l'època clàssica (des de l'ascens d'August fins a la crisi del segle III dC) i l'època postclàssica i justinianea (des de la mort d'Alexandre Sever fins al regnat de Justinià al segle VI dC; per a aquests períodes posteriors, vegeu «Tema 1: Història constitucional i fonts del dret — Principat, Dominat i la compilació justinianea»).

1. La Monarquia (753 aC – 509 aC): L'estat-ciutat i el monopoli pontifical

La fundació mítica de Roma l'any 753 aC inaugura el període de la Monarquia, caracteritzat per una organització política rudimentària i una economia eminentment agrària i ramadera. La societat primitiva està estructurada al voltant de les gentes (clans familiars) i dividida rígidament entre patricis —la classe aristocràtica propietària de les terres— i plebeus.

L'estructura institucional de la monarquia descansa sobre tres pilars:

• El rei (rex): És el magistrat únic i vitalici. Concentra el comandament militar suprem, la direcció política i les màximes funcions judicials i religioses. El seu poder no és hereditari: quan mor, la sobirania reverteix a la comunitat representada pel Senat, i la voluntat dels déus sobre el successor es manifesta mitjançant l'acte religiós de la inauguratio, oficiada per un àugur (augur).
• El Senat (senatus): Consell d'ancians (senes) format originàriament pels caps dels llinatges patricis. Té un caràcter estrictament consultiu d'assessorament al monarca. La seva tasca més rellevant és l'interregnum: el període de vacant reial en què els senadors exerceixen el poder de manera rotatòria per torns de cinc dies fins a la proclamació del nou sobirà.
• Els comicis curiats (comitia curiata): És la primera assemblea popular romana, organitzada sobre la base de trenta cúries (deu per cadascuna de les tres tribus primitives). No es tracta d'un parlament legislatiu: no aprova normes generals, sinó que es reuneix per donar testimoni d'actes amb transcendència familiar i religiosa (com la realització de testaments primitius o l'adrogatio d'un paterfamilias per un altre) i per aclamar formalment el nou monarca a través de la lex curiata de imperio.

Pel que fa a les fonts del dret durant aquest període arcaic, les lleis reials (leges regiae) atribuïdes als primers sobirans tenen una existència històrica difusa i estan fortament impregnades de contingut sagrat. La vertadera columna vertebral del dret són els mores maiorum, és a dir, els costums ancestrals de la comunitat, regles de conducta transmeses per via oral que la societat respecta de manera reiterada i obligatòria per creure-les conformes a la voluntat divina.

2. Les tensions estamentals i la conquesta del dret escrit

Després de l'expulsió de l'últim rei etrusc l'any 509 aC s'instaura la República. Tanmateix, la desaparició de la corona no elimina l'opressió de la plebs: els patricis monopolitzen el consolat, l'accés al Senat i l'administració de la justícia. La plebs, formada per camperols arruïnats, deutors sotmesos a servitud i comerciants sense drets polítics, inicia una llarga lluita estamental que marcarà els segles V i IV aC.

Per defensar els seus interessos davant els abusos de l'imperi dels magistrats patricis, la plebs es dota d'una organització pròpia: escull els seus magistrats protectors (els tribuns de la plebs, dotats de la sacrosanctitas o inviolabilitat personal i del dret d'auxili o ius auxilii) i es reuneix en la seva pròpia assemblea, els concilia plebis.

La reivindicació plebea central és la certesa i la publicitat de les normes. Davant l'arbitrarietat judicial d'un tribunal pontifical patrici que interpreta els costums orals en secret, la plebs exigeix una llei pública, escrita i general. Aquesta pressió culmina en la creació del primer cos legal romà: la Llei de les XII Taules (451 i 450 aC), redactada per una comissió extraordinària de deu membres (els decemvirs o decemviri legibus scribundis).

La redacció de les XII Taules no deroga els mores maiorum, sinó que els fixa per escrit i en secularitza la base. Aquest és el punt de partida de la gradual secularització de la jurisprudència: al llarg dels segles següents, ciutadans laics coneixedors de les normes comencen a dictaminar públicament sobre conflictes civils, trencant definitivament el monopoli obscurantista dels sacerdots.

L'assoliment institucional definitiu de la plebs arriba amb la promulgació de la Lex Hortensia (l'any 286 aC). Fins aleshores, els acords adoptats pels plebeus als seus concilis (els plebiscits) només obligaven els membres d'aquest estament, llevat que obtinguessin la confirmació ulterior dels senadors patricis (l'auctoritas patrum). La llei d'Hortensi aconsegueix equiparar definitivament els plebiscits a les lleis comicials, transformant els acords plebeus en lleis generals que vinculen tant patricis com plebeus. A partir d'aquest moment, la immensa majoria de les reformes legislatives en matèria de dret privat a la República s'aprovaran en els concilia plebis.

3. L'engranatge constitucional republicà: Magistrats, comicis i Senat

La constitució de la República romana no és un text escrit rígid, sinó un complex equilibri de poders que la tradició ha descrit sovint com un model mixt: elements monàrquics (els magistrats), aristocràtics (el Senat) i democràtics (els comicis populars). Cap d'aquests elements té el domini absolut sense la intervenció dels altres.

Les magistratures republicanes

Els magistrats absorbeixen l'antic poder polític i militar del rei, però sotmès a principis limitadors indispensables:

• Anualitat: Excepte la censura (exercida durant un període màxim de divuit mesos cada cinc anys) i la dictadura (magistratura extraordinària de sis mesos), els càrrecs ordinaris duren exactament un any.
• Col·legialitat: Cada magistratura compta amb almenys dos integrants que ostenten el poder de manera simultània i idèntica. Cadascun té el dret de vet (intercessio) sobre els actes del seu col·lega, cosa que impedeix l'adopció de mesures unilaterals no consensuades.
• Gratuïtat i responsabilitat: Les magistratures són càrrecs honorífics (sense sou) reservats a ciutadans amb patrimoni que puguin assumir-ne les despeses. En expirar el seu mandat, el magistrat redevé un ciutadà particular i pot ser jutjat davant els tribunals per actes il·legals comesos en l'exercici del càrrec.

Al cim de les magistratures ordinàries se situen els cònsols (dos), titulars del màxim poder d'ordre i comandament militar (imperium). Per sota seu, i com a col·lega menor (collega minor), se situa la pretura, clau en l'administració de la justícia.

Les assemblees populars (comicis)

El poble romà es reuneix en diverses assemblees segons el criteri d'agrupació:

• Comicis centuriats (comitia centuriata): És l'assemblea política i militar més rellevant. El poble s'hi organitza en 193 centúries distribuïdes en cinc classes patrimonials (sistema timocràtic basat en la riquesa). Com que els ciutadans més rics (la cavalleria i la primera classe d'infanteria) concentren la majoria absoluta de centúries (98 sobre 193), i la votació es fa per centúria començant pels més afavorits, els rics decideixen pràcticament qualsevol votació. Les seves competències són transcendents: elegeixen els magistrats majors (cònsols, pretors i censors), aproven les leges rogatae (propostes de llei presentades pels cònsols) i resolen els recursos d'apel·lació ciutadana contra penes de mort (provocatio ad populum).
• Comicis tributs (comitia tributa): Agrupen la totalitat dels ciutadans segons el seu domicili en tribus territorials (quatre urbanes i trenta-una de rústiques). El vot s'emet per tribu. Elegeixen els magistrats menors (com qüestors i edils curuls) i aproven lleis comicials de menor rang polític.
• Concilis de la plebs (concilia plebis): Reunió exclusiva dels plebeus convocada pels seus tribuns, on s'escullen els magistrats plebeus i s'aproven els plebiscits que, a partir de la Lex Hortensia, operen plenament com a llei general.

El Senat republicà

Integrat per antics magistrats que han exercit càrrecs previs (censors, cònsols, pretors), el Senat és l'òrgan que garanteix l'estabilitat i la continuïtat de l'Estat. Tot i que els seus dictàmens, anomenats senatconsults (senatus consulta), tenen tècnicament caràcter consultiu i conseller (no són fonts formals productores de llei estricta durant la República), la seva influència moral i política (auctoritas) és immensa: controla l'erari públic, fiscalitza la recaptació d'impostos, assigna les províncies als exmagistrats i dirigeix la política exterior i bèl·lica de Roma.

4. La creació de la pretura i la dualitat jurisdiccional

La funció d'administrar justícia (iurisdictio) residia inicialment en els cònsols. No obstant això, l'any 367 aC, en el marc dels pactes patricioplebeus que donen lloc a les Leges Liciniae Sextiae, es crea una magistratura específica dedicada a dirigir els litigis civils: el pretor urbà (praetor urbanus). Aquest magistrat, considerat collega minor dels cònsols, és titular d'imperium i té la missió de conèixer els litigis substanciats entre ciutadans romans a la ciutat, aplicant el rígid ius civile.

Durant el segle III aC, la victòria de Roma en la Primera Guerra Púnica (264–241 aC) converteix la República en la primera potència marítima i mercantil de la Mediterrània occidental. Els carrers de Roma s'omplen de mercaders estrangers (anomenats peregrini) procedents de Grècia, Cartago, Hispània o l'Àsia Menor. Aquests estrangers no gaudeixen de la ciutadania romana i, en virtut del principi de personalitat del dret, no poden invocar el ius civile ni fer ús de les antigues accions de la llei.

Davant d'aquesta situació conflictiva, l'any 242 aC es crea una segona magistratura jurisdiccional d'una transcendència històrica cabdal: el pretor pelegrí (praetor peregrinus). La seva funció exclusiva consisteix a dirimir els litigis que sorgeixen entre ciutadans romans i estrangers, o bé entre estrangers entre si.

Tant el pretor urbà com el pretor pelegrí estan dotats del ius edicendi, és a dir, el dret de publicar un ban o edicte en accedir a la seva magistratura anual. En aquest edicte (anomenat edictum perpetuum durant la República pel fet de regir durant tot l'any de càrrec, que no s'ha de confondre amb la codificació definitiva encarregada pel príncep Adrià), el pretor no crea lleis substantives, sinó que descriu quines accions, excepcions processals i mecanismes de tutela acordarà en el seu tribunal a qui se situï en determinats supòsits de fet.

5. La coexistència dels sistemes jurídics: Ius Civile, Ius Honorarium i Ius Gentium

Cap al final de l'etapa republicana, l'ordre jurídic romà no és un codi únic i harmònic, sinó un mosaic format per tres estrats normatius diferenciats que conviuen i s'influeixen recíprocament:

1. Ius Civile: És el dret propi, exclusiu i excloent dels ciutadans romans (cives). Els seus orígens són els antics mores maiorum, la Llei de les XII Taules, les lleis comicials, els plebiscits i la interpretació de la jurisprudència. Es caracteritza pel seu profund formalisme, rigor literal, solemnitat oral i estretor funcional.
2. Ius Gentium: És el dret comú aplicable tant als romans com als ciutadans de qualsevol altra comunitat política mediterrània. Neix de les necessitats pràctiques del comerç internacional al tribunal del pretor pelegrí. Es fonamenta en la raó natural (naturalis ratio) i prescindeix de tot formalisme rígid. Dona lloc a les institucions contractuals modernes consensuades: la compravenda, l'arrendament, el mandat i la societat, on la voluntat declarada i la lleialtat a la paraula donada (bona fe) prevalen sobre els rituals orals.
3. Ius Honorarium (o Ius Praetorium): És l'ordenament derivat de la tutela judicial continguda en els edictes dels magistrats jurisdiccionals (principalment els pretors i, en l'àmbit comercial menor dels mercats d'esclaus i bestiar, els edils curuls). Com definiria el jurista clàssic Papinià, el dret pretorià és aquell que van introduir els pretors amb el propòsit d'ajudar (adiuvandi), suplir (supplendi) o corregir (corrigendi) el ius civile en pro de la utilitat pública.

Durant el segle I aC, les brutals guerres civils desencadenades per la professionalització de l'exèrcit, les tensions socials no resoltes entre l'oligarquia senatorial i els cavallers (equites) i la crisi de representativitat de les antigues assemblees de ciutat per a governar un vast imperi condueixen a la descomposició irreversible de les institucions republicanes. Aquesta crisi constitucional obrirà la porta a la concentració de tot el poder en mans d'Octavi August l'any 27 aC, iniciant l'etapa del Principat.

El dret de família romà reflecteix una transformació institucional profunda: el pas d'un model primitiu patriarcal basat estrictament en l'autoritat agnatícia cap a un model centrat en la consanguinitat i els vincles afectius. Comprendre aquesta evolució permet copsar com s'articulaven el poder domèstic, les línies de descendència i la unió conjugal a Roma.

1. Configuració de la família romana: agnació, cognació i gentilitat

En el dret romà arcaic i clàssic, la família no es fonamentava originàriament en el vincle biològic de sang, sinó en la subordinació a una autoritat jurídica comuna. Per aquest motiu cal distingir tres formes d'articulació del grup familiar al llarg de la història de Roma:

• Família agnatícia: És el nucli originari reconegut pel ius civile (vegeu «Tema 1: Història constitucional i fonts del dret — Monarquia i República»). La família agnatícia uneix aquelles persones que estan sotmeses a la patria potestas d'un mateix cap familiar o que hi estarien sotmeses si aquest encara visqués. El vincle jurídic es transmet exclusivament per línia masculina. En formen part els fills legítims (homes i dones), els nets concebuts pels fills mascles, els fills adoptats i l'esposa que entra sota la potestat marital (adquirint la condició jurídica de filla del seu espòs, loco filiae).

• Família cognatícia: És la família basada en el vincle biològic o lligam de sang (cognatio), tant per via paterna com materna. Menyspreada originàriament pel dret civil estricte, la cognació va anar guanyant transcendència jurídica des de finals de la República per la intervenció pretòria i es va consolidar plenament en l'època imperial i postclàssica.

• Família gentilícia: Conjunt ampli de famílies que compartien un nom comú (nomen gentilicium), cerimònies religioses pròpies i un avantpassat mític comú. Constituïa una unitat política i social destacada a l'època arcaica, amb drets subsidiaris de successió i tutela.

La posició del paterfamilias: sui iuris i alieni iuris

En el si de la família romana es manifesta la distinció bàsica de l'status familiae (vegeu «Tema 2: Persona i capacitat jurídica»):

• Sui iuris: Persona lliure de qualsevol potestat domèstica d'altri. Aquesta posició la té primordialment el paterfamilias, baró independent que ostenta la plenitud de drets patrimonials dins la casa, amb independència de si té fills o de la seva edat.

• Alieni iuris: Persones sotmeses al poder jurídic del paterfamilias (fills, nets, adoptats i la dona sotmesa a la manus). Mancaven inicialment de capacitat patrimonial pròpia: tot el que adquirien revertia automàticament en benefici del cap familiar.

Tot i el poder immens del paterfamilias (que comprenia en l'antiguitat el dret sobre la vida i la mort dels sotmesos), aquest poder tenia frens morals i jurídics: d'una banda, el consell de parents o consilium domesticum, òrgan consultiu que s'havia de reunir preceptivament abans d'imposar sancions greus; d'altra banda, la vigilància del censor. A més, si el cap familiar dilapidava temeràriament el patrimoni hereditari, els familiars podien sol·licitar la seva interdicció civil per prodigalitat, restant inhabilitat per administrar els seus béns.

2. El còmput del parentiu: línies i graus

Per determinar els impediments matrimonials, les obligacions alimentàries i els drets hereditaris, la jurisprudència romana va desenvolupar un sistema matemàtic precís per mesurar la proximitat de parentiu basat en línies i graus:

• Grau: És la unitat bàsica de mesura del parentiu. Cada grau equival a una generació o a un acte de procreació.

• Línia recta: Enllaça persones que descendeixen directament les unes de les altres. Pot ser ascendent (pares, avis, besavis) o descendent (fills, nets, besnets).

• Línia col·lateral: Enllaça persones que no descendeixen les unes de les altres, però que tenen un ascendent o progenitor comú (germans, oncles i nebots, cosins germans).

• Afinitat: És el vincle jurídic que sorgeix entre un dels cònjuges i els parents cognatícis de l'altre cònjuge (el que avui anomenem parentiu polític: sogres, gendres, nores, cunyats).

3. El matrimoni romà: naturalesa, elements i requisits

A diferència de la concepció moderna del matrimoni com a contracte formal o sagrament religiós, el matrimoni clàssic romà és concebut essencialment com una situació de fet socialment reconeguda i productora d'efectes jurídics mentre persisteix la voluntat de ser cònjuges.

Elements constitutius

El matrimoni romà es constitueix per la concurrència de dos elements inseparables:

• Element subjectiu (intern): L'affectio maritalis, és a dir, la voluntat recíproca, lliure i continuada dels cònjuges de viure junts com a marit i muller amb dignitat conjugal. En el dret clàssic no n'hi ha prou amb el consentiment inicial; la voluntat ha de ser persistent en el temps: si desapareix l'affectio, el matrimoni cessa.

• Element objectiu (extern): L'honor matrimonii, manifestació exterior d'aquella convivència honorable mitjançant el tracte social, la posició de la dona a la casa (materfamilias) i la constitució de béns com el dot (vegeu «Tema 3: Dret de família — La manus i el règim econòmic matrimonial»).

El concubinat

El concubinat (concubinatus) és una unió de convivència permanent i lícita entre un home i una dona que no compleix els requisits del matrimoni civil legítim (iustae nuptiae). Acostumava a donar-se entre persones que no tenien entre si el ius conubii (per exemple, un ciutadà i una lliberta o estrangera) o quan mancava l'ànim formal d'atorgar el rang conjugal (honor matrimonii). Els fills d'aquesta unió naixien lliures però il·legítims, heretant la condició materna i sense quedar subjectes a cap pàtria potestat.

4. La dissolució del matrimoni i el divorci

Com que el matrimoni clàssic descansava sobre una situació de fet i una voluntat sostinguda, la seva subsistència depenia del manteniment dels seus elements essencials. Quan concorria una causa extintiva, la dissolució es produïa de ple dret.

Causes de dissolució matrimonial

El matrimoni es dissolia per les següents circumstàncies:

1. Mort d'un dels cònjuges: Extingeix materialment la unió. La viuda havia de guardar un període de dol (tempus lugendi) de deu mesos (després dotze) per evitar la incertesa de paternitat (turbatio sanguinis).
2. Capitis deminutio màxima (captiveri de guerra): Si un cònjuge és capturat per l'enemic, cau en servitud i perd la llibertat i la ciutadania (vegeu «Tema 2: Persona i capacitat jurídica»). Com que un esclau no té ius conubii, el matrimoni es dissol automàticament.
3. Capitis deminutio mitjana: La condemna a deportació o pèrdua de ciutadania romania sense capacitat jurídica matrimonial civil, extingint el vincle conjugal romà.
4. Capitis deminutio mínima sobrevinguda: Si el pare del marit adoptava la nora com a filla, o el pare de la muller adoptava el gendre, els esposos esdevenien germans agnats; l'incest civil sobrevingut destruïa el matrimoni si el pare no havia emancipat prèviament l'altre.
5. Divorci: Cessament lliure de l'affectio maritalis per voluntat d'un cònjuge (repudi) o per acord mutu.

Evolució del divorci: de la llibertat clàssica a les traves postclàssiques

En l'època republicana i clàssica regnava el principi de llibertat absoluta de dissolució matrimonial: el matrimoni es podia dissoldre lliurement per repudi unilateral notificat formalment o fins i tot informalment per comportament inequívoc (enviar el missatger amb les paraules rituals tuas res tibi habeto, «agafa les teves coses»).

Aquesta concepció va canviar radicalment en el dret postclàssic i justinianià per influx del cristianisme. El consentiment va deixar de veure's com un estat de voluntat continuat i es va interpretar com un contracte fundat en el consentiment inicial. Tot i que el vincle no es va fer indestructible, la legislació imperial va exigir causes legals tasades per al divorci (adulteri greu, alta traïció, atemptat contra la vida) i va imposar severes sancions econòmiques i pèrdues de dot a qui repudiés sense justa causa.