Teories de la Comunicació: Anàlisi de les principals escoles i paradigmes

I 13 flashcards i 26 preguntes més al document.

Text del document

TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Jaime Soriano TEMA 1: COMUNICACIÓ INTRAPERSONAL__________ 1900-1940 1940-1970 1970-avui Comunicació interpersonal - Escola de Chicago - Escola de Palo Alto - Interaccionisme Simbòlic.

Model dramatúrgic - Comunicació no verbal - Pragmàtica Comunicació mediàtica - Teoria de l'Agulla Hipodèrmica - Teories sobre la societat de masses i l'opinió pública - Estructural - Funcionalisme - "Mass Communication Research" - Teoria d'usos i gratificacions - Teoria de l'agenda setting - Teoria de l'espiral del silenci - Construcció social de la realitat - Teoria de la mediatització - Teoria crítica (escola de Frankfurt) - Estudis culturals - Postveritat Escola de Chicago És un corrent sociològic sorgit el 1892 amb el Departament de sociologia de la Universitat de Chicago.

Va néixer com a resposta als grans canvis socials que estaven passant a finals del segle XIX: el desenvolupament de les grans ciutats, la immigració massiva, la industrialització i el creixement de la classe mitjana. Aquesta escola entén la sociologia com una ciència social amb vocació reformista, és a dir, que busca comprendre la societat per millorar-la. Els professors i investigadors volien entendre com funcionava la realitat urbana, tan "fragmentada", per trobar solucions als problemes de convivència que sorgien dins les ciutats.

Un dels aspectes més importants de l'Escola de Chicago és la seva renovació metodològica, és a dir que s'introdueixen noves tècniques d'investigació, com ara la recollida de dades i l'empirisme qualitatiu, centrant-se en la vida quotidiana com a objecte d'estudi. Li donen molta importància al treball de camp, ja que volen obtenir evidències empíriques (que provenen de l'experiència) del món real. A més, canvien la manera de fer, ja no analitzen des de la distància, tractant amb magnituds socials, recerca quantitativa... amb una perspectiva macro-social.

Comencen a apostar per una mirada"micro", preocupant-se per les coses petites, quotidianes, del dia a dia: com la gent es relaciona, com soluciona els problemes i quins valors, sentiments i inquietuds influeixen en la seva vida social (microfísica de les relacions socials en l'entorn urbà: l'escola de Chicago es fixava en les petites dinàmiques socials que passen dins les ciutats). Per aconseguir-ho, utilitzen tècniques com les entrevistes en profunditat, les entrevistes en grup, les etnografies (on l'investigador conviu o observa la comunitat que estudia), i també diaris de camp o personals dels protagonistes dels estudis.

Tot aquest material es recull i es transforma en treball d'investigació. L'Escola de Chicago s'inspira en un corrent filosòfic anomenat PRAGMATISME, que és una de les aportacions més importants dels Estats Units a la història de la filosofia. Principals representants: George Herbert Mead, Charles Sanders Peirce (considerat el pare de la semiòtica, de la ciència dels signes), John Dewey i William James. El pragmatisme rebutja la idea que existeixin veritats absolutes. Segons aquesta filosofia, és una pèrdua de temps intentar respondre preguntes com "qui som?", "d'on venim?", "cap on anem?"o "existeix Déu?".

En lloc d'això, els pragmatistes pensen que les certeses que tenim són sempre provisionals (poden canviar amb el temps, a mesura que la societat evoluciona i aprèn). Per ells, una teoria o hipòtesi només és veritable si té conseqüències pràctiques. És a dir, l'important és si té efectes reals en el món. Si funciona o serveix per entendre o resoldre problemes reals, llavors podem treballar amb ella. Aquesta és la seva gran premissa. Conductisme social George Herbert Mead (1863) va ser un autor clau per parlar d'interaccionisme simbòlic, ja que aquest terme es va crear a partir de les seves idees. Mead defensa que l'individu és lliure i no està predeterminat.

La societat i els individus es construeixen mútuament: les interaccions entre les persones creen la societat, i alhora, la societat influeix en la manera com és cada individu. Els éssers humans actuen socialment per reacció (a través d'estímuls). El que ens diferencia dels animals és que nosaltres actuem dins d'un món simbòlic, ple de significats que sabem interpretar. Cada interacció que tenim amb altres (semblant però no igual que interaccionisme simbòlic) persones és una interacció simbòlicament mediada (plena de signes, gestos, paraules i significats compartits). Per això, la relació humana és molt complexa, ja que implica entendre i interpretar significats constantment.

Les accions socials sempre tenen un significat, i aquest no depèn només del que vol expressar qui actua, sinó també de com reacciona l'altra persona (és a dir, el significat de l'acció li dona tant l'actor com la reacció que provoca). Self: capacitat reflexiva dels éssers humans d'adaptar-se a les situacions socials i aportar significat amb la conducta. És la possibilitat que tenim de veure'ns a nosaltres mateixos com ens veurien els altres. Ens veiem a nosaltres mateixos com si fóssim un objecte al qual atribuïm característiques o valors. Alguns animals també tenen aquesta capacitat, però no amb la complexitat amb què ho fem els humans.

L'altre generalitzat: fa referència a les conductes dels altres que assumim i que ens orienten sobre com actuar en societat. Quan veiem algú amb determinats trets (per exemple, un metge, jutge, pintor o un policia) no només reconeixem la seva aparença, sinó la manera socialment esperada de comportar-se o comunicar-se. Tot i que la societat ens condiciona, hi ha un marge important de llibertat: cada individu pot actuar de manera diferent a com marquen les estructures o les normes socials. Aquesta llibertat és clau, perquè és el que permet que les societats canviïn i es transformin amb el temps.

Interaccionisme simbòlic Herbert Blumer (1900-1987) era deixeble de Mead i, de fet, va ser autor (qui li va posar nom) del concepte. Blumer pertany a la segona generació de l'Escola de Chicago i va posar èmfasi en l'aspecte metodològic de la teoria. Segons ell, les persones ens anem acoblant constantment a cada situació d'interacció que vivim. No hi ha fórmules fixes ni lleis universals per explicar el comportament humà, perquè la vida social és imprevisible i depèn del context. Blumer considera que l'individu no és un"robot" que simplement segueix normes o rols preestablerts.

En realitat, les nostres conductes s'ajusten mútuament: les nostres accions depenen de les reaccions dels altres, i viceversa. Formula 3 premisses bàsiques de l'interaccionisme simbòlic: 1. Actuem segons els significats que les coses tenen per a nosaltres (per exemple, depèn d'on siguem i del nostre context ens vestim d'una manera o altra). 2. Aquests significats sorgeixen de la interacció social, és a dir, aprenem i els interpretem a través del contacte amb altres persones. 3. Els significat canvien i evolucionen amb el temps, a partir de l'acumulació d'interaccions socials.

Crítiques a l'interaccionisme: Aquest projecte és moderat i vol transformar la societat, però no de manera revolucionària. Alguns pensen que per canviar la societat cal una revolució, però segons altres, aquesta revolució és massa suau o moderada. L'interaccionisme ofereix una visió molt socialitzada de l'individu, és a dir, descriu l'acció humana com una cosa totalment social, que depèn de la interacció amb altres persones. En canvi, no dona importància a la personalitat, a les frustracions ni a les pors, que per a l'interaccionisme no tenen cap paper important, però potser tot això també està lligat a les actuacions de l'individu.

També es critica que l'interaccionisme no dona prou importància a les relacions de poder dins l'anàlisi de les interaccions. Aquetes no són iguals, sinó que són asimètriques, és a dir, que hi ha desigualtats de poder entre els que interactuen. Aquesta visió ignora que hi ha relacions asimètriques, per exemple, entre pare-fill, capellà-creient, jutge-condemnat, ciutadà-policia, professor-estudiant. En les relacions socials el poder està molt present. Erving Goffman (1922-1982). El model dramatúrgic d'interacció social. Erving Goffman explica que quan ens relacionem amb altres persones, en realitat estem representat un paper, com si estiguéssim en una obra de teatre.

Aquesta idea es diu dramatúrgia. Segons ell, la societat funciona com un escenari teatral on tots nosaltres participem i representem diferents papers actuant. Aquesta manera de veure les interaccions ens ajuda a entendre millor com i per què les persones actuen d'una certa manera. També dona sentit a comportaments que abans no enteníem. En totes les interaccions socials hi ha un equip: compost per públic i actors, i aquests poden intercanviar els papers. Poden ser dues persones o moltes més.

Regions d'activitat en situacions d'interacció social (diferents espais on es produeix la interacció): El conductisme social se centra en la relació estímul-resposta, on la conducta d'una persona provoca una reacció en una altra, que alhora es converteix en un nou estímul. En canvi, l'interaccionisme simbòlic posa el focus en com els significats que les persones creen i interpreten a través dels símbols (com el llenguatge) donen forma a les seves accions i a la realitat social. Conductisme social vs. Interaccionisme simbòlic - EXTERIOR: el despatx de la facultat del professor en la nostra situació d'interacció. No influeix gaire.

- ANTERIOR: escenari, en la nostra situació la classe on tots els estudiants estem escoltant el professor. Aquesta és l'escena on passa l'acció principal. - POSTERIOR: seria, per exemple, la cuina d'un restaurant o d'una botiga. Les maneres de relacionar-nos en aquestes zones acostumen a ser diferents i es poden considerar com unes bambolines, un lloc més privat o darrere l'escena. Quan interactuem, no tota comunicació és igual, sinó que es diferencia segons l'espai i el context (comunicació interpersonal diferenciada i regions de comunicació): Rituals: conjunt d'actes que fem per representar un paper social.

Són conductes que interioritzem (mestre, pare, etc.) i que fem servir per actuar davant dels altres de manera convincent. Són actes humans expressius que serveixen per comunicar i construir significats. Per exemple, quan diem "t'estimo"a algú, el ritual fa que aquesta persona cregui i senti que és veritat. Aquests rituals tenen significat per a les persones amb qui ens relacionem i fan que la interacció social tingui sentit. Façana: és l'aspecte visible i concret de la interacció social.

Té dues parts: o Façana mitjana: espai físic on es produeix la interacció (aula, discoteca, casa...) o Façana personal: la nostra aparença i els nostres modals (vestimenta, gestos, maneres de parlar, el que diem) que segueixen unes normes per mantenir el paper que hem d'interpretar. Goffman proposa que les interaccions poden ser: - Focalitzades: aquelles en què les persones estan atentes de manera directa i explícita als altres que participen en la interacció. Per exemple, una conversa cara a cara, on hi ha una atenció i intercanvi d'informació clar entre les persones.

- No focalitzades: situacions on les persones comparteixen un mateix espai però estan atentes específicament a la interacció amb els altres. Per exemple, quan estem a la sala d'espera d'un metge i hi ha altres persones, però no interactuem directament amb elles. Així doncs, la comunicació interpersonal diferenciada vol dir que, depenent de la regió (espai) i el context, la forma com ens comuniquem canvia i es creen diferents regions de comunicació on rituals i façanes juguen un paper clau per donar sentit i coherència a la interacció social. A més, el concepte FRAME (o marc) també és una idea de Goffman que explica com interpretem i donem sentit a les situacions socials.

Un"frame" és com un marc de referència mental que ens ajuda a entendre què està passant, què és important, què s'espera i com hem de comportar-nos. En la interacció social, el frame determina si una situació és una interacció focalitzada o no, i com interpretarem els comportament dels altres. Escola de Palo Alto Palo Alto és una localitat al costat de Sant Francisco on s'agrupen grans corporacions tecnològiques i on es va crear l'Institut de Recerca Mental de Palo Alto, també conegut com a "Col·legi invisible"(ja que no era una escola formal, sinó un grup de recerca que compartia idees i estudis sobre comunicació i psicologia). Aquesta Escola parteix d'una visió psicològica de la comunicació.

Això vol dir que entén la comunicació com un procés humà i relacional, que depèn de les persones, les seves emocions, intencions i comportaments. Els principals autors vinculats a l'Escola de Palo Alto van ser psicòlegs i antropòlegs que van estudiar com la comunicació afecta les relacions humanes i com els missatges tenen significat del context on es produeixen: Paul Watzlawick, Don D. Jackson, Gregory Bateson i Ray Birdwhistell. L'Escola de Palo Alto critica el model de Shannon i Weaver (la Teoria matemàtica de la informació) perquè, tot i que és útil per entendre la transmissió tècnica de la informació, no serveix per explicar la comunicació humana real.

Aquest model té 3 deficiències principals (segons els de Palo Alto): 1. No té en compte el significat: el model de Shannon i Weaver tracta la comunicació com una transmissió de dades, però no considera el contingut ni el sentit dl missatge 2. Comunicació unidireccional: en aquest model, la comunicació va només d'un emissor a un receptor, com si el receptor fos passiu. En canvi, per a Palo Alto, la comunicació és bidireccional i interactiva. 3. Descontextualització: no té en compte el context en què es produeix la comunicació (situació, relació entre persones, etc.), i per això no explica com realment ens comuniquem en la vida quotidiana.

Axiomes de la Teoria de la Comunicació Humana de Palo Alto Els investigadors de Palo Alto van resumir la seva visió de la comunicació en axiomes, és a dir, idees bàsiques que sempre es compleixen quan ens comuniquem. Aquests són: No es pot no comunicar: això vol dir que sempre estem comunicant alguna cosa, fins i tot quan no parlem. El silenci, els gestos, les mirades o les actituds també transmeten missatges. La comunicació és contingut i relació: és a dir, a més del significat de les paraules, qualsevol acte comunicatiu proveeix informació sobre com el que parla vol ser entès i que l'entenguin, i també sobre com la persona receptora entendrà el missatge.

Per exemple, quan algú diu "cuida't molt", el nivell de contingut en aquest cas podria ser evitar que passi res dolent, i el nivell de relació seria d'amistat-paternalista. (És a dir, la relació és la manera com ens situem respecte l'altre) Els participants regulen les seqüències de comunicació: la comunicació és interacció, no unidireccional. Els participants s'alternen i interpreten el que diu l'altre, decidint quan parlar, quan callar o com respondre.

La comunicació és alhora digital (simbòlica – el que es diu) i analògica (icònica – com es diu): la comunicació implica la transmissió d'un contingut (nivell digital) però també és important la manera en què aquest contingut és transmès (nivell analògic) Les interaccions poden ser simètriques o complementàries, segons estiguin basats en la igualtat o la diferència. Si quan els participants es comuniques en igualtat de condicions, la relació simètrica (per exemple entre germans o amics). En canvi, si la relació està basada en la complementarietat, vol dir que hi ha una diferència de rols o estatus (professor-alumne, pare-fill...).

Aquesta diferència afecta com es desenvolupa la comunicació i el tipus de missatges que s'intercanvien. El doble vincle Gregory Bateson va desenvolupar la teoria del doble vincle en el context de les seves investigacions sobre la comunicació en famílies amb membres esquizofrènics. Bateson, amb altres col·laboradors, van explorar com les interaccions familiars podien influir en l'aparició de trastorns mentals. Un doble vincle es produeix quan una persona rep dos missatges contradictòries d'una font d'autoritat, cosa que genera una situació en la qual el receptor no pot complir amb ambdues demandes sense desobeir una d'elles.

Això és una comunicació paradoxal: contradicció entre informació (el que es diu) i relació (com es diu, el llenguatge corporal). Això pot succeir en relacions de parella i familiars i generar desequilibris emocionals per culpa d'una comunicació paradoxal de doble vincle. Comunicació no verbal A l'Institut de Recerca Mental de Palo Alto es va desenvolupar una teoria de la comunicació humana. Un dels aspectes d'aquesta teoria en els quals s'aprofundeix és en la comunicació no verbal. Ray Birdwhistell i E. T Hall són els autors de referència de dues especialitats de la comunicació no verbal (de l'Escola de Palo Alto) que es diuen quinèsica i proxèmica.

Aquest plantejament es basa en un descobriment del psicòleg iranià Albert Mehrabian, el qual va arribar a la conclusió que el 7% és paraula, el 38% entonació i el 55%és llenguatge corporal (Regla Mehrabian). Va dir que s'ha d'estudiar la gestualitat en la interacció amb els altres, perquè adquireix importància per entendre com les persones transmeten emocions. En la comunicació no verbal existeixen 7 canals que s'haurien d'avaluar per interpretar la comunicació no verbal d'un interlocutor: Elements de la comunicació no verbal (del manual de Mark L.

Knapp): Moviments del cos (gestos, postures...) quinèsica Característiques físiques dels actors (hi ha coses que són inevitables en la nostra comunicació amb els altres i que també comuniquen. Fem el que fem estem transmetes una senyal/signe que els altres li poden donar un sentit). Com per exemple, la nostra alçada, color dels ulls, extremitats, color de cabell... Aquestes característiques donen indicacions als altres, que ho reben d'alguna manera i que per ells és significatiu. Conducta tàctil: en les situacions d'interacció, els individus solen ocupar les seves mans i dits en coses, com tocar-se el cabell, la orella, fregar-se les mans... Parallenguatge (entonació, velocitat...).

La paraula per sí sola va acompanyada d'un to de veu, volum, velocitat en la parla, d'una entonació i melodia... Tot el que acompanya l'ús de la paraula té a veure amb el parallenguatge. Proxèmica: especialitat que es dedica a l'estudi del significat dels espais i la gestió de les distàncies. És important respectar l'espai personal de l'altre depenent del context cultural. L'Eduard T Hall parla de l'existència de cultures de contacte (com l'espanyola, la italiana, la grega...) i cultures de no contacte (com la japonesa). Artefactes: en les situacions d'interacció acostumem a introduir objectes, com bolígrafs, polseres, anells, arracades, el mòbil...

Factors de l'entorn: l'ambient també influeix de manera clau en la comunicació no verbal. Es refereix a aspectes com la llum el color, la olor... tots els factors ambientals que es donen en una situació d'interacció. Tots els factors que hem vist, es despleguen en la comunicació no verbal en dues funcions (2 formes d'usar els elements de la comunicació no verbal per regular la seva relació amb les altres persones, amb les quals està interactuant): Funció comunicacional: és el que dona suport al missatge, alimenta el contingut del missatge. S'identifiquen fins a 4 tipus d'aplicacions diferents: o Quasi-lingüística: quan el gest és gairebé una paraula (com saludar o acomiadar amb la mà).

o D'acompanyament: el gest acompanya o subratlla el que s'està dient amb la paraula. Per exemple: "va comprar una barra de pa que era així"(mostrar com de gran era amb les mans) o donar indicacions amb les mans quan algú et pregunta per on ha d'anar per arribar a un destí. o Expressiva: emfatitzar un estat d'ànim, com per exemple aixecar les celles (sorpresa) o Impressiva: els elements de la comunicació no verbal es posen al servei de la interacció per generar una resposta en l'altre. Funció relacional: organitza/articula la interacció amb l'altra persona. Hi ha dues variants: o Manteniment de la comunicació quan mostres que estàs atenent al que t'està explicant l'altra persona.

o Regulació de l'intercanvi de paraula: com quan girem el cap mirant a una persona del grup amb el qual parlem per donar-li a entendre que pot parlar i que l'escoltem. La Quinèsica Disciplina que estudia els gestos i postures dels actors en situació d'interacció. Ray Birdwhistell va fer un anàlisi comparat entre diverses comunitats per entendre quin ús es feia dels diferents gestos i postures. Va estudiar la gestualitat de diverses comunitats per tal de trobar la unitat mínima del llenguatge gestual. A aquestes unitats mínimes les va anomenar quinemas, que servien per crear quinemorfemas.

La quinèsica distingeix entre aquests 5 tipus de gestualitat: Complementaris al discurs: acompanyen i complementen el discurs verbal, com gesticular al descriure alguna cosa. Convencionals de la nostra cultura (que només s'entenen en una comunitat cultural i no fora d'aquesta, com el signe de la "peineta"(el dit del mig)). Emotius: gestos que serveixen per donar èmfasi a l'emotivitat de determinats continguts/missatges. Com per exemple, els gestos que fem quan riem. Particulars, els més característics són els TICS. Tots nosaltres tenim alguns gestos característics, que poden ser més o menys marcats. Els més marcats són als que els posem l'etiqueta de TICS.

Ritualitzats: gestos que són alguna cosa més que gestos convinguts o situacionals, és a dir que tenen un valor perquè amb ell s'està fent alguna cosa. Per exemple, el gest de les persones creient quan es creuen. La quinèsica també parla de les postures (com seiem, el nostre posat quan estem dempeus...). Les que adoptem en les situacions d'interacció estan condicionades per 3 factors: Factor físic: no és el mateix ser molt alt a ser molt baix, o ser una persona de 85 anys a tenir-ne 20. Les postures canvien en funció dels factors físics. Factors socioculturals: convencions culturals i socials que "obliguen"als interlocutors a adoptar unes postures determinades.

Per exemple, no veurem mai a un polític amb les mans a la butxaca. Factors emocionals: també influeix l'estat d'ànim de cada persona, per exemple, no és el mateix caminar quan estem feliços a quan estem tristos. La proxèmica Tracta el significat dels espais i la gestió de les distàncies. Eduard T Hall va estudiar quin paper jugava la distància entre els interlocutors en diversos contexts culturals. L'espai està semantitzat, és a dir que per si sol és significatiu. Un exemple d'això ho tenim en 4 tipus de territoris: Espai públic: no hi ha barreres, tothom hi pot accedir i pràcticament no hi ha límits sobre el tipus d'activitats i interaccions. Exemple: carrers, platges, muntanya...

Espai habitual: hi ha alguns límits físic, per tant està limitada la mobilitat dels que hi estan en aquest espai i això limita les interaccions. Es poden fer molts tipus de pràctiques, pràcticament també sense límits, però amb petites limitacions. Exemples: centre comercial, estadi de futbol, bar... Espais d'interacció: llocs físics en els quals es desenvolupa alguna mena de tasca/acció que condiciona de manera clara les interaccions que es porten a terme en aquell espai. Exemple: hospital, presó, caserna, etc. Espai corporal: límits de la privacitat i intimitat personals, a les quals no pot entrar ningú a qui no autoritzem. És una línia de defensa del "jo", del propi cos.

Existeix en totes les cultures. En la gestió de les distàncies, hi ha 4 tipus de distàncies: Intima: distància des de la qual es revelen els secrets, que només poden travessar-la qui tingui permís. És quan pots veure millor els defectes dels altres. Personal: és la distància del nostre braç estès. La distància de les amistats, la família... És una distància en la qual també es poden veure els defectes i els gestos dels altres i no cal alçar la veu. Social: interlocutors més distanciats, en la qual és més difícil veure les reaccions que provoquen allò que dius. Es donen les interaccions de caràcter més formals. Per exemple, la distància entre el professor i els alumnes quan està donant classe.

Pública: no pots ni sentir el que diuen els altres o percebre les seves reaccions. S'ha d'alçar molt la veu o utilitzar tecnologies que alcin el volum de la nostra veu. Fins ara hem vist un conjunt de coses que intervenen en la comunicació interpersonal i no ens hem fixat en la paraula, que és igual d'important a l'hora de comunicar-nos amb els altres. Ja sigui cara a cara o mediat per alguna mena de tecnologia: La pragmàtica Les aportacions més interessants s'han fet des de la tradició dels filòsofs del llenguatge de la Universitat d'Oxford. Té una extraordinària vigència per analitzar i estudiar tot el que té a veure amb la comunicació a través de les xarxes.

(com es diuen coses, la manera de dir-les...D'això se'n diu cyberpragmàtica, com l'ús de les emoticones, les majúscules, etc.). Tracta la relació entre els signes (les paraules) i els que les diuen. Pragma = acció La pragmàtica és l'estudi de l'acció verbal en context i de les seves causes i circumstàncies. Això vol dir que la pragmàtica no estudia les paraules soles, sinó com s'utilitzen en una situació concreta. Acció verbal = cada vegada que parlem, estem fent una acció verbal (demanar, oferir, disculpar-nos...). Els signes lingüístics (paraules, frases...) es poden estudiar des de tres punts de vista o dimensions: Sintàctica: estudia les relacions entre els signes.

És a dir, com s'organitzen i s'uneixen les paraules dins d'una oració (ex.: l'ordre de les paraules, l'acord entre subjecte i verb, etc.) Semàntica: estudia la relació entre els signes i el món. S'ocupa del significat de les paraules i de com aquestes fan referència a la realitat. (Ex.: saber que "gat"fa referència a un animal concret.) Pragmàtica: estudia la relació entre signes i usuaris. És a dir, com les persones fem servir el llenguatge segons la nostra intenció, el context i la situació. Per exemple, la mateixa frase pot voler dir coses diferents segons qui la digui i com la digui.

Els signes s'usen amb intencions, coneixements i actituds: els signes lingüístics (les paraules, les frases...) no s'utilitzen mai de manera neutra: Intencions: sempre tenim un propòsit (informar, convèncer, fer riure...). Coneixements: quan parlem, partim del que sabem nosaltres i del que suposem que sap l'altre. Actituds: la manera com diem les coses mostra la nostra actitud (ironia, respecte, enuig, etc.). Això explica per què la mateixa frase pot significar coses diferents segons el context o el to. Els filòsofs del llenguatge, divideixen aquest en dues parts: Part material: les nostres paraules formen part de la part material del discurs (enunciat).

o Emissor: la persona que parla o escriu o Destinatari: a qui va adreçat el missatge o Enunciat (proferències): les paraules que s'han dit o escrit o Situació física d'espai i temps: lloc i moment concrets on es produeix la comunicació. Part immaterial: és un seguit de coses que no es veuen, molt més gran que la part visible. Inclou tot allò que hi ha darrera de les paraules: o Univers mental dels usuaris que tots tenim en l'ús que fem de la llengua. Cada persona té coneixements i experiències pròpies, i alguns d'aquests poden ser compartits (perquè això es pugui donar hem de compartir trets corporals, un idioma, cultura, un espai social...).

Si algú ve d'una altra cultura es poden donar malentesos. o Intensions: és clau en la pragmàtica, perquè no existeix cap acció verbal que no tingui intencionalitat. Totes les nostres accions verbals són intencionals, tenen un propòsit, que pot ser banal o marcat. Tampoc hi ha cap mitjà de comunicació que publiqui res sense tenir el propòsit de provocar un efecte en els receptors. o Relació social entre usuaris: El tipus de relació que tinguem amb el receptor (amistat, parentiu, jerarquia...) influeix en com parlem. Per exemple, no ens expressem igual amb un familiar que amb un professor o amb un amic.

o Context social – situació de parla (simbòlica): fa referència al marc social o cultural on es produeix la comunicació (normes, expectatives, costums, etc.), que també condiciona com parlem i què podem dir. Un dels filòsofs de la parla d'Oxford va descobrir a través d'un manual d'autoajuda titulat "Cómo hacer cosas con palabras"que les paraules no només transmeten informació, dades o contingut, sinó que serveixen per fer accions socials. Va observar que dir una cosa és fer una cosa. Aquestes accions s'anomenen actes de parla, i les paraules que les expressen s'anomenen verbs realitzatius (per exemple "prometo", "ordeno", "demano") Pressuposicions i implícits (dins de la pragmàtica) EXAMEN!

Les pressuposicions es deriven de la literalitat d'un enunciat. Els implícits també fan emergir coses que són invisibles, igual que les pressuposicions, són continguts que estan en els enunciats però que s'han d'extreure a partir del context en el qual es formula l'enunciat. Per exemple, si diem "La meva filla viu a Canadà", depenent de com i on ho diguem, pot estar implícit que enyorem a la nostra filla. Exemples: "Quan el meu marit arriba a casa, sempre em canvia el canal de la tele" a) El marit és un masclista implícit b) Tenen més d'un canal de televisió pressuposició Actes de parla (John l. Austin) Els actes de parla són la unitat mínima del procés comunicatiu. John L.

Austin identifica tres accions en un sol acte: Acte locutiu: fet de descriure, materialitzar el que es té al cap en forma d'un seguit de paraules. Acte il·locutiu (amb graus de força il·locutiva): intensió que conté aquell acte locutiu (amenaça, una promesa...). Aquest acte il·locutiu pot ser més o menys fort, això es mesura en forma de graus de força il·locutiva. Acte perlocutiu: són les accions que es donen com a resposta als actes de parla il·locutius. Tot acte té el propòsit de generar una resposta en l'interlocutor. Per exemple, quan algú diu "em passes el plat?", la persona a qui es dirigeix li passarà el plat, és a dir, l'interlocutor realitzarà allò que se li demana.

TEMA 2: COMUNICACIÓ MEDIÀTICA Inicis de la recerca en comunicació mediàtica El desenvolupament dels estudis sobre els mitjans de comunicació està molt lligat al desenvolupament de la societat de masses, un fenomen social i històric que transforma profundament la manera com les persones viuen i es relacionen. Amb la societat de masses, es produeixen diversos canvis: Es dissolen les formes socials comunitàries: les antigues formes de convivència i relacions pròpies de les comunitats tradicionals es dissolen, i Sortiran preguntes d'aquest estil a l'examen. les persones passen a formar part d'una societat molt més gran i impersonal.

Els individus es tornen anònims, perquè passen a formar part de grans col·lectius, ja no es defineixen pel seu paper dins d'una comunitat petita, sinó com a membres d'una massa anònima. Al mateix temps, el món social es burocratitza, és a dir, s'organitza mitjançant estructures més formals, jeràrquiques i impersonals. La producció en massa (tant de productes materials com culturals) es converteix en un element clau del sistema econòmic i social. Aquesta producció massiva afavoreix l'aparició d'una cultura de masses. Apareix la cultura de masses en detriment de cultura popular.

Fins llavors hi havia la alta cultura (cultura de l'aristocràcia, de l'alta burgesia, de les elits) i la cultura popular (dels pobles, la classe treballadora). En aquest context de finals del XIX principis del XX apareix una nova forma cultural vinculada a aquests nous mitjans de comunicació que són els diaris, la ràdio, el cinema... A través d'aquests nous mitjans es van transmetent continguts que conreen aquesta cultura de masses. Ja no es té una percepció directe del món que ens envolta, de fet, la cultura de masses afavoreix el coneixement indirecte del món.

Es genera una nova consciència col·lectiva, apareix una conscienciació d'identitat nacional en la qual tenen un paper molt important els mitjans de comunicació. Augment dels índexs d'alfabetització, és a dir, el fer que cada vegada més gent sàpida llegir i escriure, que facilita l'accés d'amplis sectors de la població a aquests continguts. Tots aquests canvis creen les condicions perquè neixi la recerca sobre la comunicació mediàtica, ja que la comunicació comença a tenir un paper central en la vida social i cultural de les masses modernes.

Teories sobre la societat de masses Van aparèixer a finals del segle XIX i principis del XX, quan començaven a estudiar- se els comportaments col·lectius en les noves societats industrials i urbanes. Un dels autors principals és Gustav Le Bon, que el 1985 va publicar Psicología de las masas. Aquest afirmava que, quan les persones formen part d'una massa, perden part de la seva racionalitat individual i passen a comportar.se de manera irracional i emocional. Segons ell, la massa té un poder molt fort de contagi mental col·lectiu: les emocions, idees o actituds es propaguen ràpidament entre els individus, que actuen com si fossin un sol organisme.

L'altre autor és Gabriel Tarde, que el 1901 publica El Público y la multitud. Tarde distingeix entre la multitud i públic. A la multitud la caracteritza com a model d'agrupació sorgida de la unió dels individus que la composen, moguts pels sentiments, pensaments i per les accions comunes (com les masses de Le Bon). Mentre les masses es constitueixen per accions de contacte, els públics estan formats per persones disperses geogràficament però unides pels mitjans de comunicació, que permeten compartir opinions, idees i debats sense estar físicament junts.

Per tant, segons Tarde, la societat evoluciona de la multitud al públic, és a dir, d'una massa emocional i presencial a una col·lectivitat més reflexiva i mediada pels mitjans. Els mitjans en la nova societat de masses Els mitjans van contribuir a transformar i cohesionar aquesta nova forma de societat moderna. Amb la difusió dels mitjans impresos, es produeix la generalització del consum de premsa, especialment d'una premsa sensacionalista, que busca atreure l'atenció del públic amb notícies espectaculars, cridaneres o emocionals. Es fa molt popular perquè arriba a un públic molt ampli i divers.

Això va comportar: D'una banda, la reducció de l'analfabetisme, i per tant més persones poden accedir al diari. D'altra banda, es produeix un abaratiment dels diaris gràcies al paper de la publicitat, ja que com més gent compra diaris, més interessa a les empreses posar-hi publicitat, i això fa que es puguin vendre més barats. Paral·lelament, apareixen nous mitjans que tenen un impacte enorme en la societat: el desenvolupament de les emissions radiofòniques i de la indústria cinematogràfica. Tant la ràdio com el cinema es converteixen en formes de comunicació de masses. L'opinió pública Walter Lippmann desenvolupa la teoria sobre l'opinió pública en el seu llibre Opinió pública (1922).

Lippmann és un dels primers autors a analitzar com els mitjans influeixen en la manera com les persones coneixem i entenem la realitat social. Segons ell, els mitjans tenen una gran capacitat per modelar el coneixement i la cultura, ja que la major part del que sabem del món no prové de la nostra experiència directa, sinó del que llegim, escoltem o veiem als mitjans. Per això, argumenta que el nostre coneixement de l'entorn social és indirecte: no coneixem la realitat tal com és, sinó mitjançant la seva representació mediàtica.

Aquesta manera mediada de conèixer el món fa que sovint es formin estereotips, falses impressions i un pseudoentorn, que és la imatge mental que ens fem del món, basada en la informació que rebem dels mitjans i no en l'experiència directa. El pseudoentorn ens el construïm nosaltres amb: una part de coneixement real, una altra d'imatges mentals que ens creem alimentant-nos amb fonts d'informació que consultem, i finalment la ficció (que creem a través de pel·lícules, sèries, etc.).

La teoria de l'agulla hipodèrmica (bala màgica) És un model de comunicació que proposa que els missatges dels mitjans tenen un efecte directe, immediat i poderós en el públic, al qual se'l considera com a una massa passiva fàcil de manipular. Suggereix que els missatges dels mitjans són com "agulles hipodèrmiques"que injecten idees, valors i creences als receptors. El model conductista és la base psicològica de la teoria. El conductisme sosté que els éssers humans responen a estímuls de l'entorn amb respostes automàtiques i previsibles.

Per tant, el missatge dels mitjans (la propaganda, la publicitat...) s'entén com a estímul, i la reacció del públic (comprar un producte, votar a un candidat, etc.) seria la resposta. Per tant, la propaganda, continuant amb la metàfora de l'agulla, seria el líquid que s'injecta: és un missatge directe, emocional, repetitiu i unidireccional (dels mitjans a la massa, no hi ha volta enrere). A més, al veure a les persones com a subjectes passius que reaccionen de forma mecànica als estímuls, es justifica el poder absolut de la propaganda.

Recerca aplicada: influenciats per la creença en el poder dels mitjans, van sorgir altres camps d'estudi empíric que volien mesurar i aplicar aquest poder que creien tan fort: Estudis sobre els èxits d'audiència de la ràdio Comunicació electoral i opinió pública Incidència de la publicitat en el públic TEMA 3: PARADIGMA FUNCIONALISTA 1. Mass Comunication Research És el programa de recerca dominant en comunicació de masses (és a dir, la manera de fer i pensar sobre la comunicació). Línia de treball ja institucionalitzada: aquesta metodologia i forma de fer les coses ja s'havia establert i acceptat dins les universitats. Era el "paradigma dominant", el marc que tothom seguia.

La MCR no era una teoria més, sinó la manera acceptada per tothom de fer recerca en comunicació en aquella època. Estímul (mitjans) Resposta (conducta) Context històric: per què va aparèixer? Va néixer en el període del crac del 29 (la Gran Depressió). Hi va haver un enorme consens per identificar l'aparició de la revista Public opinion quarterly (1937) com el primer moment en que la Mass Comunication Research comença a tenir visibilitat. Demandes de coneixement: no van ser els professors qui van decidir què estudiar, sinó que van rebre encàrrecs per part de fonts que estaven interessades en la producció de coneixement científic sobre comunicació mediàtica.

Els "clients"eren: - Els propis mitjans de comunicació: volien saber com funcionaven i com ser més efectius (per vendre més o atraure més oients). - El sistema polític liberal: volien entendre com es forma l'opinió pública per poder influir en els votants. - Les fundacions privades: eren un motor molt important de l'economia. Els interessava donar un impuls a la societat nord-americana després del Crack del 29 i creien que els mitjans eren l'eina perfecta. - El sistema militar (propaganda de guerra): els interessava influir als ciutadans en referència a les guerres (necessitaven convèncer als ciutadans que la guerra era necessària, motivar als soldats, etc.).

Això no només va aportar finançament, sinó també objectius de recerca. Els deien què els interessava investigar i on s'havien de fixar. Aquesta difusió de la recerca de la MCR va fer que un dels seus autors més importants, Paul Lazarsfeld, digués que la Mass Comunication fa un tipus de recerca administrada. Això vol dir que la recerca no era lliure ni pura. Era una recerca "per encàrrec", en la qual els problemes no els plantejaven els acadèmics, sinó empresaris o actors polítics. El model de Lasswell és com el d'emissor missatge receptor, però es fixa en QUI diu QUÈ, per quin CANAL i amb quin EFECTE.

Dintre de la Mass Comunication es van desenvolupar 3 grans línies de treball: una sobre la teoria funcionalista, la segona sobre els estudis empírics dels efectes dels mitjans i la tercera línia que tracta sobre la teoria experimental de persuasió. Totes tres es desenvolupen dins la Teoria de la Mass Comunication i dintre del seu marc teòric de referència, que és la Teoria Funcionalista. Teoria estructural – funcionalista de Talcott Parson És la teoria general sobre com funciona i com són els sistemes socials, des de comunitats indígenes amazòniques fins a la societat europea occidental. Per això, és la última gran teoria omniexplicativa (com el marxisme).

Va ser molt influent en la sociologia i psicologia americana des dels 40 fins els 60. La teoria es basa en que una societat és un sistema complex que tendeix a l'equilibri (homeostàtic). Aquesta està composta per subsistemes (funcionals), i la relació entre ells és de naturalesa funcional, és a dir, cada un d'aquests subsistemes desenvolupa unes funcions i papers determinats. Aquestes relaciones entre subsistemes apareixen a totes les societats, encara que de diferent manera. Un d'aquests subsistemes és la comunicació. Aquesta és la base teòrica de la Mass Comunication. Teoria funcionalista dels mitjans Primera línia de la Mass Comunication.

Se centra en fer una llista de "per a què serveixen els mitjans"dins de la societat. És a dir, quina funció tenen els mitjans de comunicació a la societat. Una de les primeres coses que observen és que la funció dels mitjans s'assembla a la de l'educació, però aporta valors i intervé en la socialització. Però més endavant hi ha altres aportacions, com per exemple la de Laswall, que explica les funcions dels mitjans: - La vigilància de l'entorn: estant atents a què passa al món per tal de generar respostes davant imprevistos com amenaces, guerres... - Transmeten informació: és una funció bàsica. La societat necessita que circuli la informació, i els mitjans són el motor que ho fa possible.

- Transmissió del coneixement social: transmeten el saber social, el coneixement ordinari compartit i de sentit comú. Ens ensenyen a ser part de la societat. Paul Felix Lazarsfeld i Merton són dos autors que en van afegir dues més i també van identificar una funció negativa: - Atorgar estatus i legitimitat: els mitjans tenen la capacitat de dir-nos qui són les persones rellevants de la nostra societat, per la qual cosa donen estatus. - Transmetre normes socials: avortament, feminisme... No només donen notícies, sinó que donen indicis sobre el que és bo i el que és dolent. - Narcotitzar l'audiència (disfuncional = negatiu): redueix la capacitat organitzativa dels individus i fa que s'acomodin.

A part d'aquests, Charles Wright afegeix a les anteriors la funció d'entreteniment. Tot i això, una crítica a la teoria funcionalista dels mitjans és que no explica ni ajuda a entendre el canvi social. Els estudis empírics sobre els efectes: És la segona línia. Es dedica a estudiat sobretot la influència dels mitjans a la opinió pública i especialment en el sentit del vot dels ciutadans. El gran tema és estudiar com els mitjans de comunicació poden influir en que els ciutadans votin a un partit o a un altre. Abans es pensava que els mitjans tenien un efecte directe i poderós sobre el públic, però les investigacions de Paul F. Lazarsfeld va demostrar que els efectes són, en realitat, limitats.

El seu model es diu Two Step Flow of Communication (el flux de comunicació en dos passos). Va descobrir que: El públic no és homogeni: no tothom consumeix o reacciona igual davant dels mitjans. Hi ha diferent tipus de persones. Hi ha una"mediació social": el que diuen els mitjans no ens arriba directament. Abans, passa pel filtre de les nostres relacions socials. La influència personal és clau: la gent es deixa influenciar més per persones com elles (amics, família, companys...) que pels propis mitjans. Els grups primaris: la nostra família i el nostre cercle d'amics són el filtre més important. Amb elles parlem i interpretem el que diuen els mitjans.

Els líders d'opinió: dins dels grups primaris, hi ha persones més informades o influents. Aquests consumeixen més els mitjans i després expliquen i interpreten la informació per la seva gent. Teoria experimental de la persuasió: Aquesta teoria va més enllà dels efectes limitats. Es pregunta: si els efectes són limitats, com podem aconseguir persuadir i canviar l'actitud de la gent? Ç El seu actor, Carl Hovland, va fer recerca experimental per estudiar la persuasió de manera científica: L'objectiu: explicar com es formen i com es poden canviar les actituds de les persones.

Factors mediadors de la persuasió: Hovland va identificar 2 elements que influeixen en si un missatge persuadeix o no: o L'audiència: la gent té filtres psicològics: Exposició selectiva: tendim a exposar-nos només a la informació que està d'acord amb les nostres creences. Percepció selectiva: tendim a interpretar la informació de manera que confirmi el que ja pensem Memorització selectiva: recordem millor allò que coincideix amb les nostres opinions. o Els missatges: les característiques del propi missatge (com està estructurat, qui el diu, etc.) també influeixen en si persuadeix o no. 2.

Usos i gratificacions "S'ocupa dels 1)orígens socials i psicològics de 2) les perspectives que generen 3)expectatives respecte a 4) els mitjans de masses i altres fonts, la qual cosa condueix a 5) esquemes diferencials d'exposició als mitjans (o dedicació a altres activitats), la qual cosa deriva en 6) gratificacions de les necessitats i 7) altres conseqüències potser majoritàriament involuntàries". Està dintre de la tradició funcionalista i s'ha fet per estudiar els usos que la gent fa dels mitjans de comunicació i com els individus influeixen en els mitjans.

La majoria de teories estudien els receptors com a subjectes impactats pels mitjans de comunicació, però aquesta parteix de la premissa de que tots som públic actiu que busquem determinants mitjans i continguts per mirar de resoldre necessitats sociològiques o psicològiques que tenim. Investiga de quina forma ens apropem al contingut dels mitjans per resoldre els problemes o mancances que tenim. Premisses L'audiència és activa El destinatari connecta necessitats i mitjans: els públics fan aquesta connexió mental i real entre les necessitats i els mitjans. (Per exemple, molta gent gran deixa la televisió encesa tot el dia, o quan encenem la ràdio en pujar al cotxe).

Alternatives per la satisfacció de necessitats: reconeix que, per exemple, a banda de l'acompanyament que pot fer la televisió a les persones grans, també hi ha altres possibilitats d'acompanyament. És a dir, agafant aquests exemples, dona alternatives als mitjans per sentir-se acompanyat o entretenir-se. Autoconsciència del procés: els públics fan aquesta connexió de forma deliberada i conscient. Es suspèn la valoració dels mitjans: és independent el valor dels continguts dels mitjans, perquè el que està en joc és una altra cosa. Orígens socials i psicològics de les necessitats Situacions socials i psicològiques de necessitats: Situacions de conflicte o de tensió.

Angoixa o ansietat: hi ha moment en que necessitem resoldre algunes mancances que tenim que ens provoquen ansietat o angoixa, i recorrem als mitjans per resoldre'ls. A través de coses com l'humor o la diversió que ens proporcionen els mitjans, resolem períodes temporals d'ansietat. Situacions de conscienciació (de problemes). Resposta a la incertesa: té a veure amb problemes concrets amb els que estem compromesos, com la situació mediambiental, i busquem guies per solucionar-ho. Situacions de mediocritat: molt individus acudeixen als mitjans per resoldre situacions de mediocritat en la qual es troben.

Situacions de renovació de valors: per exemple, conversions religioses o el fet de comprometre's en alguna causa social, que vol dir adquirir nous valors sobre el món que t'envolta. Aquestes conversions fan que les persones s'adrecin als mitjans per trobar referents o guies morals. Situacions d'expectatives de contactes socials: recorren als mitjans per poder tenir relacions socials, consumir un contingut específic que els permetin tenir contacte amb persones. Gratificacions i fonts de gratificació Gratificacions: o Evasió o disminució de l'ansietat: la gratificació s'obté a través de continguts d'humor o de programes d'entreteniment, i sobretot de la ficció, que disminueixen l'ansietat.

o Compensació relacional: és el fet de permetre a l'individu que pugui tenir relacions amb altres persones i pugui estar al dia d'alguna qüestió. o Acompanyament: posar la ràdio, escoltar música mentre fem altres coses... o Informació o vigilància de l'entorn: a través dels programes informatius i la tasca periodística dels mitjans, és com es subministren les gratificacions. Aquestes les trobem de manera molt clara quan, per exemple, fem la declaració de la renda, el temps que farà tal dia per anat a la platja... o Reafirmació individual: els mitjans també tenen la capacitat de proporcionar referents i continguts que serveixin per reforçar la identitat i refermar els valors individuals.

Fonts de gratificació dels mitjans (3 canals a través dels quals es canalitzen): o Els continguts: són els que nodreixen al públic de les gratificacions d'entreteniment o L'acció d'exposar-se als mitjans: no és tant el tipus de contingut, sinó que està més aviat en l'acció d'exposar-se, per exemple, d'encendre la televisió i tenir el soroll de fons però sense estar atent al que s'està dient. o Les situacions socials d'exposició als continguts: utilitzar els mitjans com a via a través de les quals un pot relacionar-se amb els altres. Exemples: anar al bar a veure un partit de futbol, reunir-se per mirar Eurovisió...

Tipus esquemàtics d'exposició als mitjans Objectiu: trobar patrons de conducta o de relació dels públics amb els mitjans de comunicació des de la perspectiva teòrica d'usos i gratificacions. Dos d'aquests patrons són: Exposició més selectiva (instrumental): cada individu té un paper més actiu, té més agència en la seva relació amb els mitjans. És una interacció en la qual el paper del públic guanya més protagonisme. o Modalitat més activa d'exposició o Gratificacions cercades o Perfil que busca més adquisició d'informació, referències, temes de conversa.

Exposició menys selectiva (ritualista): l'individu es deixa portar pels mitjans, té una actitud més passiva en la seva relació amb els mitjans. o Modalitat més passiva d'exposició o Gratificacions obtingudes (no estan en l'objectiu o propòsit de l'individu que s'exposa als mitjans, sinó que s'obtenen de manera "accidental".). o Entreteniment, evasió, inèrcia. Escala de Likert Instrument més usat i sofisticat que s'usa des d'aquesta teoria per obtenir resultats d'investigació. És una escala d'aptituds que serveix per observar la percepció que tenen els individus de la seva relació amb els mitjans.

Aquest tipus d'escala té la virtut de ser "2 escales en 1": Columna 1 (escala 1): enunciats afirmatius que han de ser avaluats pels enquestats. La naturalesa dels enunciats té un grau d'activitat diferent i estan escalats en funció dels usuaris més actius o més passius. Columna 2 (escala 2): es mesura la intensitat de cadascun dels enunciats de la primera columna. Crítiques de la teoria d'usos i gratificacions: Crítica 1: Mauro Wolf deia que la teoria pretén explicar fenòmens macro-socials (generalitzar coses a nivell social) a partir d'una conducta molt individualitzada i molt restringida a l'individu.

Aquest salt de les enquestes del públic a la generalització de les funcions dels mitjans, és dubtós. Crítica 2: No serà que en realitat els mitjans construeixen en tots nosaltres una sèrie de necessitats que després són satisfetes pels mateixos mitjans a través de continguts? Els mitjans ens creen unes necessitats que després els mateixos mitjans ens proporcionen continguts per satisfer-les. TEMA 4: ESCOLA DE FRANKFURT (LA TEORIA CRÍTICA) Aquesta teoria es comença a desenvolupar cap als anys 20 a Alemanya, en un context molt crític i peculiar: Alemanya ha perdut la Primera Guerra Mundial i hi ha una part del territori que ha estat arrabassat a Alemanya i que formarà part de França.

És a dir, es redueix el territori Alemany, i a més també ha de pagar els resultats de la guerra amb una multa multimilionària. Això genera un estat de caos, de crisi econòmica i política molt profunda a Alemanya. A més, Rússia ha passat a ser un règim amb un tipus d'economia comunista, i per tant es comença a dibuixar el que, més endavant, seria la Guerra Freda. Rússia té una influència molt important en el nord d'Europa des del punt de vista geoestratègic i ideològic, de fet, impulsa molts dels moviments obrers i revolucionaris a Alemanya.

Context de molts atemptats terroristes i situació econòmica molt dolenta (inflació, que explica el comportament de la República Federal d'Alemanya actual). genera pobresa i malestar important. això "explica"el suport a Hitler. En aquest context, a l'any 1923 apareix un centre de recerca que es diu Institut de Recerca Social de Frankfurt, del qual a partir de 1930-1931 se'n fa càrrec Max Horkheimer (un dels autors de l'escola) i més endavant s'hi incorporen T. Adorno, H. Marcuse i E. Fromm (que té una especialitat més orientada cap a la psicologia). Un altre autor molt influent i important és Walter Benjamin. Aquests formen l'Escola de Frankfurt.

Tots ells eren jueus, així que a mitjans dels anys 30 van haver de començar un procés d'exili, en el que van acabar gairebé tots ells a Estats Units. Adorno i Horkheimer tornen a Alemanya l'any 1950. Els de l'Escola de Frankfurt critiquen la cultura de masses, que ve amb tots els mitjans de comunicació de masses (música pop i rock, còmics...), en lloc de fer altres productes artístics que tenen un valor artístic superior. Tot i això, l'escola té una posició que no tracta només de mitjans de comunicació, de fet fa una crítica de les formes socials i culturals de principis del s. XX. Arrels teòriques: fa una actualització del marxisme per explicar el món actual (de llavors).

No s'utilitzen només els conceptes del marxisme, sinó que també es nodreix de la psicoanàlisi de Freud. Racionalitat crítica Tota aquesta producció de coneixement que es dona des de la Il·lustració fins al moment de l'Escola de Frankfurt, es construeix sobre una manera de pensar instrumental. Això vol dir que la raó es posa al servei d'uns objectius majoritàriament econòmics o de dominació cap als altres o cap al món natural (orientada al control del món natural, poder sobreviure davant les amenaces que es puguin donar).

És una lògica que treballa sobre la premissa que la raó, la cultura i l'acció dels individus sempre està orientada a obtenir algun benefici, a assolir uns objectius determinats. Crítics amb les formes socials i culturals de principis del segle XX. Teoria social marxista i psicoanàlisi de Freud com a referents. Materialisme històric– estructura vs.

superestructura: el materialisme històric és un concepte de Marx, en el que hi ha continguda la idea què l'evolució de les societats es pot reconstruir a partir de la representació d'una base estructural (conjunt de relacions que una comunitat desenvolupa per sobreviure), i que a partir d'aquesta base/estructura econòmica es construeix una superestructura (normes, dret, política, cultura... tot això està determinat per com sigui l'estructura). Però els de l'escola de Frankfurt donen més importància a la part cultural de la societat i no tanta a la part econòmica, com ho va fer Marx.

Alienació com a condició psicològica per acceptar les contradiccions de la societat moderna: utilitzem les plataformes digitals sabent que fan diners amb les nostres dades, però la continuem utilitzant. Aquestes situacions generen alienació en les societats modernes, i el psicoanàlisi de Freud serveix a l'Escola de Frankfurt per analitzar aquest fenomen. Fracàs del projecte il·lustrat: la mirada de l'escola és més amplia, a llarg termini. Ells reconeixen que durant el període de la il·lustració es va posar en marxa una iniciativa que consistia en "el coneixement ens farà lliures": la societat comença a donar-li més importància a la raó que a la fe i les creences.

Això es diu que fracassa perquè, al segle 20, arriba a Alemanya aquest coneixement i es posa al servei de l'assassinat en massa als camps de concentració (mataven de forma sistemàtica i científica). Capitalisme com a forma social totalitària: d'una banda hi ha l'autoritarisme nazi i en l'altra està Stalin. S'adonen que les societats on regna el capitalisme són societats totalitàries, on totes les relacions són mercantilitzades i la cultura ha esdevingut mercaderia. Mirada holística sobre els problemes del món social (rebuig a una especialització que fragmenta el saber). Dialèctica com a forma de raonament: la dialèctica és la cerca de les contradiccions.

Analitzar el món cultural buscant les contradiccions. TEORIA CRÍTICA COM A TEORIA DE LA COMUNICACIÓ Els membres de l'Escola de Frankfurt, en el seu exili a USA, van treballar amb alguns membres de la Mass Comunication, però no s'hi van entendre gaire. Les diferències entre la Teoria Crítica i la MCR: Els de la Mass Comunication eren més autocrítics amb els seus mètodes i principis Idea de mitjans: existència funcional vs. instruments de dominació Interès de coneixement: produir coneixement útil (Mass Comunication) vs. desemmascarar contradiccions de la realitat (teoria crítica). Cultura de masses Comparteixen amb elitistes el malestar per la ruptura amb les formes de relació social anteriors.

Diferències: o Elitistes: barreres per preservar la seva distinció social o E. Frankfurt: formes de control de la consciència en classes dominades Reconeixement del protagonisme cultural dels mitjans Basada en el consumisme per satisfer falses necessitats Adorno 1959 – Pseudocultura (és la falsa cultura, que és pitjor que la incultura) Benjamin: cultura de masses és la substitució de la cultura amb tradició però sense una tradició. Indústria cultural – Producció Trets destacats d'aquest concepte: El que ha quedat com a referent de l'escola en el món dels mitjans de comunicació és el text "Dialèctica de la il·lustració"(1944 – 47).

"Indústria cultural"en substitució de "cultura de masses"(canvi de nom, ja que això respon a la idea més precisa que volem transmetre: la idea s'ha convertit en un producte comercial mercantilització de la cultura). Quan la cultura passa de tenir valor d'ús a tenir valor de canvi Refereix processos tècnics i organitzatius de producció cultural. Producció estandarditzada (en sèrie) amb aparença de diversa Estereotipació – gèneres (patrons productius i de recepció) Oculten un missatge de control social Exclou allò veritablement nou.

Indústria cultural – recepció: Idea que tenen els de la teoria crítica sobre la cultura que es desenvolupa i s'estén a partir de la il·lusió de la cultura de masses i els mitjans de comunicació a partir del segle XX. Recepció com a consum compulsiu en la cerca de l'entreteniment/diversió: del paper del públic s'espera que busqui l'entreteniment i la diversió de manera compulsiva. Per exemple, la gent que es passa un cap de setmana sencer mirant una sèrie capítol rere capítol. Només és possible la diversió deixant-se portar pels productors, no cal un esforç reflexiu ni intel·lectual per entendre i consumir aquells continguts. Els consumidors s'han d'abandonar a allò que veuen o escolten.

La recepció està guiada per la producció. Qui dicta les normes sobre com s'ha de veure/sentir música/ veure una obra d'art és qui la produeixen. La producció cultural industrial es converteix en quelcom"natural"i trenca les resistències dels receptors: s'ha normalitzat la producció en massa i el consum compulsiu , i això fa que aquells individus que vulguin sortir d'aquesta mena de "presó"que suposa el consum compulsiu del contingut mediàtic siguin vistos com a "bitxos raros". La indústria controla/prescriu les reaccions del públic. Música lleugera ("pegadiza") vs. Música clàssica (imprevisible). Recepció guiada, la indústria determina com s'ha de consumir el contingut.

Pèrdua d'expressivitat. pèrdua de capacitat per participar en la cultura moderna. Indústria cultural – Síntesi: Resum de tot el que suposa la indústria cultural segons l'Escola de Frankfurt: 1. Reproducció…