Introducció a l'Arqueologia Clàssica: Conceptes i Història

I 10 flashcards i 20 preguntes més al document.

Text del document

Conceptes. Breu història de la disciplina Què és l'arqueologia clàssica? L'Arqueologia Clàssica és la branca de l'arqueologia que estudia les civilitzacions grega i romana en totes les seves manifestacions materials, socials, religioses i culturals. Aquesta disciplina analitza les restes físiques —tant monumentals com domèstiques o menors— per reconstruir els aspectes de la vida quotidiana, les estructures polítiques, econòmiques i religioses, així com les formes d'expressió artística. Tradicionalment, s'ha considerat l'àmbit més "noble" de l'arqueologia, ja que tracta les societats que han estat vistes com els fonaments ideològics i culturals de la civilització europea moderna.

Aquesta visió, sorgida del pensament humanista i neoclàssic, va associar l'Antiguitat grecoromana amb ideals de bellesa, equilibri, racionalitat i ordre. Tanmateix, en la recerca contemporània, l'arqueologia clàssica ha deixat de limitar-se a l'estudi de l'art o dels grans monuments per interessar-se també per les classes populars, els paisatges rurals, els processos econòmics, la cultura material quotidiana i les dinàmiques de contacte cultural entre Grècia, Roma i altres pobles de la Mediterrània.

Cronologia general L'àmbit cronològic de l'arqueologia clàssica cobreix un llarg període, aproximadament des del II mil·lenni aC fins al segle VII dC, amb diferents etapes que reflecteixen l'evolució de les societats egees i romanes. Món minoic i micènic (ca. 2000–1100 aC) Edat Fosca (ca. 1100–800 aC) Època Arcaica (ca. 800–480 aC) Època Clàssica (ca. 480–323 aC) Món Hel·lenístic (323–31 aC) Època Romana (segles I aC – V dC) Tardoantiguitat (segles IV–VII dC) Objecte i material d'estudi L'arqueologia clàssica s'ha basat, des dels seus inicis, en l'anàlisi de la cultura material com a via per comprendre les societats antigues.

L'objecte d'estudi inclou tant les grans obres d'art com els objectes quotidians. L'arquitectura és un dels camps principals: temples, teatres, estadis, habitatges, termes, fòrums, aqüeductes o muralles ofereixen informació sobre les estructures polítiques, religioses i socials. L'escultura és considerada la màxima expressió artística del món clàssic, ja que reflecteix ideals estètics i valors culturals. La ceràmica i el metall revelen aspectes de la vida quotidiana, el comerç, la tecnologia i les creences. Altres àmbits com el mosaic, la pintura mural, l'epigrafia (inscripcions) i la numismàtica (monedes) permeten completar la imatge històrica i econòmica del món antic.

Els manuals clàssics d'arqueologia acostumen a organitzar-se segons diversos criteris: Cronològic, seguint l'evolució històrica de les civilitzacions. Geogràfic, dividint el món grec i romà en regions o províncies. Material o tipològic, centrant-se en tipus d'objectes o monuments. Regional, estudiant àrees concretes com Macedònia, Sicília o Èpir. Breu història de la disciplina Orígens de l'interès per Grècia (i el món clàssic) L'interès pel passat grec i romà es remunta a la mateixa Antiguitat. Els romans es van veure com els hereus naturals de la cultura hel·lènica, adoptant la seva llengua, art i filosofia. El grec esdevingué la llengua del saber, de la ciència i de la cultura refinada.

Figures com Ciceró contribuïren a transmetre i reinterpretar el pensament grec dins el context romà. Pausànies, amb la seva Periegesi de Grècia, pot considerar-se un precursor de la descripció arqueològica. Plini el Vell, en la seva Història Natural, ofereix un dels primers intents de catalogar i valorar críticament les obres d'art antigues, anticipant la mirada analítica de l'arqueòleg modern. De l'Edat Mitjana cap al Renaixement Durant l'Edat Mitjana, la major part del llegat material de l'Antiguitat va ser oblidat, reutilitzat o reinterpretat simbòlicament. El Renaixement, però, va suposar un autèntic redescobriment de l'antiguitat clàssica.

Kyriacus Anconitanus (Quirze d'Ancona) és considerat el pare de l'arqueologia moderna per la seva insistència en l'observació directa dels monuments i inscripcions. La seva màxima —que les pedres parlen amb més veritat que els textos— representa el naixement d'una mirada empírica i crítica cap al passat. Segle XVII - Barroc Amb l'expansió dels viatges i el col·leccionisme, els nobles i erudits europeus recorren Itàlia i Grècia per reunir antiguitats. Les col·leccions reials i privades esdevenen laboratoris d'estudi i de prestigi. El gust pel classicisme inspira les arts del Barroc i del Neoclassicisme posterior.

Segle XVIII - La Il·lustració El segle XVIII marca la veritable naixença de l'arqueologia com a disciplina científica. Les excavacions de Pompeia i Herculà revelen un món antic sorprenentment intacte, generant una autèntica fascinació europea. El Grand Tour converteix el viatge a Itàlia i Grècia en part essencial de la formació de les elits. Johann Joachim Winckelmann, amb la seva Història de l'art de l'antiguitat (1764), estableix la primera teoria coherent sobre l'evolució de l'art grec, basant-la en ideals de bellesa, simplicitat i harmonia. La seva obra marca el pas de l'erudició antiquària a la ciència arqueològica moderna.

Segles XIX-XX: institucionalització Durant el segle XIX, l'arqueologia clàssica es consolida com a disciplina universitària. Es funden escoles estrangeres a Atenes i Roma, i les excavacions adquireixen un caràcter metòdic i documentat. Apareixen mètodes estratigràfics, classificacions tipològiques i una major atenció al context. Paral·lelament, el romanticisme i el nacionalisme impulsen l'estudi del passat antic com a element d'identitat cultural. Al segle XX, la disciplina s'expandeix i incorpora noves metodologies: anàlisi espacial, arqueologia del paisatge, estudis de gènere, arqueometria o arqueologia del comerç antic.

L'arqueologia clàssica esdevé una ciència interdisciplinària que dialoga amb la història, l'antropologia i la geografia. Definicions (A. Snodgrass) Segons Anthony Snodgrass, l'arqueologia clàssica pot entendre's de quatre maneres complementàries: Com a branca de l'arqueologia, comparteix metodologies generals (estratigrafia, excavació, anàlisi material), però amb especialitats pròpies com la numismàtica o l'epigrafia. Com a branca dels estudis clàssics, complementa els textos literaris antics i permet verificar o matisar els relats històrics. Com a branca de la història de l'art, se centra en la forma, l'estil i la recepció de les obres.

Com a disciplina autònoma, aspira a desenvolupar un mètode propi que vagi més enllà del text, centrant-se en la cultura material com a font directa de coneixement històric. Arqueologia clàssica actual En l'actualitat, l'arqueologia clàssica tendeix a integrar totes aquestes aproximacions. Es diferencia d'altres arqueologies per la coexistència de fonts escrites, la riquesa artística i l'enorme tradició acadèmica acumulada. La recerca moderna s'interessa cada vegada més pels espais perifèrics, la vida quotidiana, el paper de les dones, els processos econòmics o la relació entre l'home i el medi.

També ha incorporat eines tecnològiques com la fotogrametria, la teledetecció, el GIS o la modelització 3D. La disciplina s'ha globalitzat, i els estudis clàssics ja no es limiten a la Mediterrània central, sinó que abasten la recepció i reinterpretació del món antic al llarg dels segles. Manuals Els manuals tradicionals separaven Grècia i Roma, però la tendència actual és presentar-les dins d'un mateix marc mediterrani. N. Coldstream (1977), amb Geometric Greece, combina la seqüència cronològica amb l'anàlisi regional per explicar la formació del món grec arcaic. W.

Biers (1996), a Introduction to Greek Archaeology, manté una estructura cronològica i una anàlisi per materials, amb un enfocament molt didàctic. Barbein, Hölscher i Zanker (2000), a Klassische Archäologie. Eine Einführung, aposten per una estructura temàtica que posa en relació arquitectura, societat i religió. S. Alcock i R. Osborne (2007), a Classical Archaeology, introdueixen una mirada interdisciplinària centrada en els espais socials i les identitats, mostrant com la cultura material reflecteix relacions de poder, política i culte.

Fonts de l'Arqueologia Clàssica Evolució L'Arqueologia Clàssica, tal com s'entén avui, és el resultat d'un llarg procés d'evolució que va des del col·leccionisme renaixentista fins a les excavacions científiques contemporànies. Inicialment, l'interès pels vestigis antics estava estretament lligat a l'admiració humanista pel passat grecoromà. A partir del segle XIX, amb la institucionalització de l'arqueologia com a disciplina acadèmica, es van establir mètodes estratigràfics i sistemes de datació que van permetre superar la simple curiositat antiquària per convertir l'arqueologia en una ciència històrica.

L'Arqueologia Clàssica, en particular, combina l'estudi de les fonts escrites amb l'anàlisi de la cultura material per reconstruir la història del món antic, especialment del Mediterrani grec i romà. 1. Textos (Estudis Clàssics) 2. Cultura Material (Història de l'Art) 3. Arqueologia Moderna a. Epigrafia b. Arquitectura Clàssica 4. Arqueologia Contemporània Textos (Estudis Clàssics) Els documents escrits que han arribat fins a nosaltres són parcials i incomplets. En molts casos, els textos conservats provenen d'autors vinculats a les elits polítiques o culturals, fet que introdueix biaixos de percepció.

Autors com Tucídides, Xenofont, Sal·lusti o Suetoni relaten els esdeveniments des d'una perspectiva ideològica concreta, sovint moralitzant o patriòtica. L'arqueologia permet contrastar aquests relats i oferir una visió més objectiva i plural del passat. Tanmateix, els textos antics continuen essent imprescindibles. Autors com Pausànies, Ptolomeu o Plini el Vell són fonts geogràfiques i etnogràfiques de gran valor, mentre que Vitruvi, Frontí o Plini el Jove aporten informació tècnica sobre arquitectura, enginyeria o gestió urbana.

Així, la relació entre text i arqueologia és dialèctica: el text orienta la recerca arqueològica, i la cultura material pot confirmar, matisar o refutar la informació escrita. Heinrich Schliemann (1822-1890) Des de ben jove, Schliemann es va sentir fascinat pels textos homèrics, especialment per la Ilíada i l'Odissea, que va llegir com si fossin relats històrics. La seva trajectòria professional com a comerciant li va permetre acumular una gran fortuna, que posteriorment invertí en la recerca dels llocs descrits per Homer.

Troia i Micenes A partir de 1870, Schliemann va iniciar les excavacions al turó d'Hissarlik, a l'actual Turquia, convençut que allà hi havia les restes de la llegendària Troia. Les seves excavacions van revelar múltiples estrats d'ocupació, tot i que al principi va confondre les cronologies, associant restes prehistòriques amb l'època homèrica. Posteriorment, a Micenes, va descobrir les tombes circulars amb riques ofrenes funeràries —com la famosa "màscara d'Agamèmnon"— que van confirmar l'existència d'una civilització preclàssica molt desenvolupada. Aportacions Schliemann va ser pioner a demostrar que darrere dels mites homèrics hi havia un rerefons històric real.

Les seves troballes van marcar l'inici de l'estudi sistemàtic de l'Edat del Bronze a l'Egeu i van ampliar l'abast de l'Arqueologia Clàssica. Tot i això, el seu mètode excavatori, sovint destructiu, ha estat criticat, ja que va eliminar estrats importants. Malgrat aquests errors, la seva tasca va obrir un camí fonamental per a les generacions futures. Arthur Evans (1851-1941) Evans, format a Oxford i Gottingen, representa una generació més científica d'arqueòlegs. El 1900 va començar les excavacions a Knossos, a l'illa de Creta, on va identificar un enorme complex palatí que va associar amb el mite del rei Minos i el Laberint.

Anomenà aquesta civilització "minoica", establint una cronologia per a l'Edat del Bronze que distingia entre Minoic Antic, Mitjà i Recent. Aportacions principals Evans va introduir mètodes més rigorosos que els de Schliemann i va prestar especial atenció a la documentació dels objectes i a la reconstrucció dels espais arquitectònics. Va estudiar les escriptures Lineal A i Lineal B trobades a Knossos, relacionant l'arqueologia amb la filologia i obrint la porta a noves formes d'interpretació històrica. Les seves reconstruccions, però, també han estat objecte de debat per l'excés d'interpretació estètica.

Reflexions sobre el mètode Els perills principals de l'Arqueologia Clàssica deriven de la seva pròpia riquesa documental: l'excés de dependència dels textos pot portar a una arqueologia esbiaixada, centrada només en les elits o en els grans esdeveniments. A més, existeix el risc de fer interpretacions circulars, on les troballes només serveixin per confirmar les fonts escrites. Tanmateix, la combinació de textos i cultura material constitueix un avantatge únic dins la recerca històrica, ja que permet estudiar aspectes invisibles als textos: l'economia domèstica, les formes d'hàbitat, les jerarquies socials o la quotidianitat.

L'Arqueologia i els esdeveniments històrics L'arqueologia pot oferir proves concretes d'esdeveniments històrics: per exemple, les excavacions de les tombes reials de Vergina han permès identificar la sepultura de Filip II de Macedònia, mentre que el jaciment de Kalkriese ha contribuït a localitzar i reconstruir la Batalla de Teutoburg (9 dC). L'anàlisi conjunta de les restes materials, com fortificacions, armes o estrats de destrucció, i les fonts escrites ofereix una reconstrucció més precisa dels fets històrics.

També s'han pogut estudiar programes polítics i constructius, com el de Pèricles a Atenes o els grans projectes dels emperadors romans, mitjançant la combinació d'inscripcions, restes arquitectòniques i documentació literària. L'arqueologia funerària, al seu torn, revela tant la mentalitat de les classes dirigents com la dels grups subalterns, obrint un ampli camp per a l'estudi social. En l'actualitat, la disciplina s'orienta cada vegada més cap a la recerca de la vida quotidiana i dels grups anònims, centrant-se en l'economia, el territori, la producció o les formes d'habitatge.

La Cultura Material i l'Art El coneixement de la cultura material clàssica va néixer del col·leccionisme, una pràctica que ja es remunta al món romà, on s'apreciaven especialment les escultures gregues. Durant el Renaixement, l'interès pels antics es va revifar amb el descobriment d'obres com el Laocoont (1506), que va inspirar artistes i erudits. Famílies com els Farnese, els Mèdici o els Ludovisi van crear grans col·leccions que esdevingueren precedents dels museus actuals. Excavacions borbòniques A mitjan segle XVIII, sota el regnat de Carles III, les excavacions de Pompeia (1738) i Herculà (1748) van marcar un punt d'inflexió.

Per primera vegada, les excavacions es van concebre amb criteris de conservació i documentació. Els descobriments d'aquestes ciutats petrificades per l'erupció del Vesuvi van despertar un immens interès europeu per l'art i la vida quotidiana dels antics romans. A partir d'aquest moment, l'arqueologia va començar a definir-se com una ciència, amb la voluntat de comprendre el passat en la seva totalitat, més enllà del mer objecte artístic. Johann Joachim Winckelmann (1717-1768) Johann Joachim Winckelmann és considerat de manera unànime el pare de l'Arqueologia Clàssica. Nascut a Stendal, a Prússia, el 1717, va desenvolupar una profunda passió per l'antiguitat clàssica i per l'art antic.

Després d'una formació humanística, viatjà a Itàlia, on va poder estudiar de primera mà les col·leccions d'art etrusc, grec i romà que s'exhibien a Roma, Nàpols i altres centres del món antic redescobert. A Itàlia va entrar en contacte amb l'ambient il·lustrat i amb els grans col·leccionistes del moment, fet que li va permetre observar les peces no només com a objectes de bellesa, sinó com a testimonis històrics d'una civilització. Aquest canvi de perspectiva és fonamental: Winckelmann deixa enrere la simple curiositat antiquària i inaugura una mirada científica sobre l'art antic, basada en la comparació, la cronologia i la classificació estilística.

L'any 1764 va publicar la seva obra més important, Geschichte der Kunst des Altertums (Història de l'Art de l'Antiguitat), considerada el punt de partida de la història de l'art com a disciplina moderna. En aquesta obra, Winckelmann proposava una classificació sistemàtica de l'art antic i establia per primera vegada una periodització de l'art grec, que distingia segons les seves característiques formals i estètiques. Aportacions Winckelmann va elaborar una història i una classificació dels objectes arqueològico-artístics —escultures, ceràmiques, gemmes i altres artefactes—, amb la voluntat d'ordenar-los segons criteris estilístics i cronològics.

Aquesta anàlisi va representar una autèntica revolució, ja que va convertir l'estudi de l'art antic en una ciència amb mètodes propis. Va definir els grans períodes de l'art grec, establint una seqüència evolutiva que encara avui serveix de base per a la cronologia artística: Període arcaic, caracteritzat per la recerca de formes equilibrades però encara rígides (com les escultures dels kouroi i korai). Període clàssic, que ateny la perfecció formal amb escultors com Fídies, Praxíteles i Lisip, on l'ideal de bellesa s'expressa a través de la proporció i l'harmonia.

Període hel·lenístic, marcat per la complexitat, el dinamisme i l'expressivitat, com es veu en obres com el Laocoont o la Victòria de Samotràcia. Per a Winckelmann, la qualitat artística era un reflex directe del nivell de desenvolupament cultural i moral d'una societat. En aquest sentit, considerava que l'art grec havia assolit la màxima expressió de la bellesa, resultat d'una societat que vivia en harmonia amb la natura i amb uns valors elevats. Va dividir el món grec segons l'evolució de l'art en quatre etapes: Art antic, Període sublim, Estil bell i Estil decadent.

Aquesta seqüència establia una narrativa històrica de l'art, que culminava en la perfecció clàssica i declinava amb la pèrdua de l'ideal grec. Antiquaris – època moderna Durant l'època moderna, el descobriment i la possessió d'antiguitats es va convertir en una autèntica passió entre les elits europees. Aquest interès va donar lloc a un mercat d'art antic, on col·leccionistes, diplomàtics i nobles competien per adquirir peces procedents de Grècia, Roma o Etrúria.

Entre els noms més destacats trobem William Hamilton, ambaixador britànic a Nàpols a partir de 1764, que va reunir una de les col·leccions més notables de ceràmica grega —amb figures negres i roges— i que més tard seria adquirida pel British Museum. Hamilton va col·laborar amb el Baró de Harcanville, un altre gran col·leccionista que va contribuir a establir tipologies i estudis sobre les decoracions ceràmiques. Un altre personatge fonamental és Lucien Bonaparte, germà de Napoleó, que va dirigir excavacions a la ciutat etrusca de Vulci el 1828.

Els seus treballs van permetre descobrir més de 3.000 ceràmiques, que van ser venudes als principals museus europeus, com el Louvre o el mateix British Museum. També va excavar a Tusculum, una ciutat propera a Roma, en col·laboració amb l'Institut Espanyol d'Arqueologia. A Grècia, però, la situació era més complicada, ja que el territori estava sota el domini de l'Imperi Otomà. Aquest fet dificultava enormement les excavacions i afavoria la sortida il·legal de peces. Un dels grans problemes de l'època va ser, per tant, la descontextualització dels objectes, que sovint es trobaven fora del seu lloc original, la qual cosa dificultava enormement la seva datació i interpretació històrica.

Expedicions Molts dels llocs del món antic, aleshores inaccessibles per als occidentals, van començar a ser coneguts gràcies a expedicions científiques o artístiques. Dibuixants, arquitectes i viatgers elaboraven mapes, plànols i il·lustracions que permetien difondre el coneixement del patrimoni clàssic. Entre aquestes empreses destaca l'expedició de James Stuart i Nicholas Revett, que van viatjar a Grècia i van publicar Antiquities of Athens, una obra monumental amb dibuixos detallats dels edificis clàssics. Aquest treball va marcar un punt d'inflexió en el coneixement de l'arquitectura grega i va alimentar el moviment neoclàssic a Europa.

A finals del segle XVIII, amb el creixement del col·leccionisme i el descobriment d'importants jaciments, es va produir el naixement dels grans museus nacionals, com el Louvre a París o el British Museum a Londres. Aquests museus esdevenien no sols dipòsits d'art, sinó símbols del poder cultural i polític de les nacions europees. Entre les grans empreses científiques de l'època destaca l'expedició de Napoleó a Egipte, que va tenir un doble objectiu militar i científic. Els britànics i francesos competien aferrissadament per obtenir peces gregues i orientals, especialment a Turquia i Egipte.

Un dels exploradors més notables va ser Johan Ludwig Burckhardt (1784-1817), membre de la Societat Africana de Londres, que va viatjar per Síria, Núbia i Aràbia i va ser el primer europeu modern a redescobrir Petra. Lord Elgin i altres Un altre cas emblemàtic és el de Lord Elgin, ambaixador britànic a Istanbul el 1799. En el context de l'aliança amb els turcs contra França, va obtenir permís per excavar i traslladar els marmes del Partenó, obres de Fídies, a Anglaterra. El cost enorme d'aquesta operació el va arruïnar, i el 1816 va vendre les peces al British Museum, on encara es conserven.

Altres col·leccionistes europeus van actuar de manera similar: les escultures de l'Altar de Pèrgam van anar a parar a Berlín; les del Temple d'Afea a Egina, a Munic; i les del Temple d'Apol·lo a Figàlia, a Londres. Aquests trasllats, tot i que van contribuir a la difusió de l'art grec, també van suscitar debat sobre l'espoli i la pèrdua de patrimoni. Naixement de les escoles A principis del segle XIX, en un context d'interès creixent per l'antiguitat clàssica, van començar a aparèixer acadèmies i escoles estrangeres a Itàlia i, posteriorment, a Grècia. El seu objectiu era l'estudi directe dels clàssics a través de les restes materials i del treball de camp.

Entre les primeres institucions destaca el Deutsches Archäologisches Institut, fundat a Roma el 1829, que marcà el model d'investigació científica i metodològica que seguirien altres escoles. El 1881 es creava l'American School of Classical Studies a Atenes, testimoni de l'interès creixent dels Estats Units per les arrels culturals d'Occident. Aquestes escoles responien a diversos motius: l'educació clàssica de les elits europees, que consideraven el món grec i romà com a models morals i estètics; la necessitat d'arrelament cultural dels colons americans, que s'inspiraven en la Roma republicana; o la fascinació dels revolucionaris francesos per l'Esparta austera i disciplinada.

D'aquí neix l'idealisme clàssic, que entenia Grècia i Roma com una font cultural comuna per a la civilització moderna. Figures com Washington, comparat amb el romà Cincinnatus (458 aC), exemplifiquen aquesta identificació entre virtut política i model clàssic. Cada escola adoptà un gran jaciment com a camp d'excavació principal: Olímpia per a Alemanya, Delfos per a França, Knossos per a Gran Bretanya i Argos per als Estats Units. Escola Francesa a Atenes Amb la independència de Grècia (1833) i el consegüent redescobriment de la cultura hel·lènica, França va fundar el 1846 la Escola Francesa d'Atenes, la primera institució estrangera establerta al país.

Aquesta escola formava part de la política cultural francesa al Mediterrani oriental, i va tenir un paper fonamental en la formació de generacions d'arqueòlegs. La seva activitat ha estat constant i molt rellevant. Ha portat a terme excavacions en alguns dels jaciments més emblemàtics del món grec, com el Santuari de Delfos, Argos, Thasos i Delos, entre d'altres. L'Escola Francesa es va especialitzar en arqueologia, epigrafia i filologia, disciplines essencials per comprendre la cultura grega antiga de manera global. Entre els seus membres destacaren figures com Fustel de Coulanges, autor de La Cité antique, i investigadors posteriors com J. Y.

Empereur, que han continuat la tradició d'excel·lència científica i cultural iniciada al segle XIX. Deustche Archaeological Institute (Roma) El Deutsche Archäologische Institut (DAI), conegut també com el "Germanicum", va néixer l'any 1829 a Roma, fruit de la iniciativa d'un grup de diplomàtics, artistes i investigadors vinculats a la cort de Frederic IV de Prússia. En aquell moment, Roma era el centre de la cultura clàssica europea, i molts intel·lectuals alemanys hi acudien per estudiar les restes de l'antiguitat i aprofundir en el coneixement del món grecoromà.

L'institut va tenir des dels seus inicis una participació directa en les excavacions arqueològiques de la ciutat de Roma, intervenint en espais tan emblemàtics com el Coliseu o la Basílica Aemilia al Fòrum Romà. La seva activitat també es va estendre a altres zones del món clàssic, especialment a Pompeia, on els arqueòlegs alemanys van contribuir a establir mètodes sistemàtics d'excavació i documentació de restes. Amb el temps, el DAI va destacar per dur a terme missions científiques de gran importància a Sicília, en llocs com Selinunt i Siracusa, centrades en l'estudi de l'urbanisme grec i dels temples dòrics.

Aquestes campanyes van esdevenir models metodològics per a altres escoles arqueològiques europees. Un dels seus projectes més rellevants va ser el Corpus Inscriptionum Latinarum (CIL), una empresa col·lectiva d'epigrafia dirigida per Theodor Mommsen, que tenia com a objectiu recopilar totes les inscripcions llatines conegudes de l'Imperi Romà. Aquest corpus va marcar un abans i un després en la sistematització de les fonts epigràfiques. Amb el temps, el DAI es va expandir arreu del món amb delegacions a Egipte, Turquia, Espanya, Grècia i altres països, convertint-se en una de les institucions més influents de la recerca arqueològica internacional.

Dictadura dels objectes - Taxonomies Un dels conceptes associats al DAI és la "dictadura dels objectes", expressió que fa referència a la tendència del segle XIX d'atorgar una importància central a les peces materials i als sistemes de taxonomies —és a dir, la classificació d'objectes per tipologia, estil i cronologia. Aquesta visió va consolidar el paper de l'arqueologia com a ciència de classificació i comparació. Dins d'aquest context sorgeix també l'interès per les escoles artístiques, amb l'objectiu d'establir criteris de classificació i distingir entre originals i còpies.

Aquestes investigacions van tenir gran pes en la història de l'art clàssic i en la definició del concepte de "mestre" o "taller" en escultura i ceràmica. Adolf Furtwängler fou un dels grans especialistes alemanys en cultura clàssica, deixeble de l'escola arqueològica del DAI. Va centrar els seus estudis en l'escultura grega i va intentar reconstruir genealogies artístiques establint relacions entre escoles, models i còpies. El seu objectiu era identificar el "gran mestre" de cada període de l'art grec: Miron, Fídies, Alkamenes, Políclet o Praxíteles, entre d'altres.

A través de l'anàlisi estilística, Furtwängler volia reconèixer la mà dels artistes originals darrere de les múltiples còpies romanes, un plantejament que, malgrat el seu caràcter idealista, va influir profundament en l'estudi de l'escultura antiga durant dècades. John Davidson Beazley representa una evolució d'aquest mètode estilístic aplicat al món de la ceràmica grega. Fou encara més influent que Furtwängler, ja que va introduir una metodologia gairebé científica per a l'anàlisi dels vasos àtics de figures negres i vermelles. Beazley va establir estils personals dels pintors, identificant centenars de mans individuals i tallers a partir de l'observació minuciosa de detalls formals.

També va ordenar cronològicament la producció ceràmica atenenca, creant una seqüència evolutiva que encara avui serveix com a base per a la datació de molts materials. La seva obra va donar lloc a una tradició artística dins l'arqueologia clàssica que combinava història de l'art i arqueologia material, marcant profundament la disciplina durant tot el segle XX. Epigrafia L'epigrafia és la disciplina que estudia les inscripcions gregues i llatines, analitzant no només el text sinó també les fòrmules d'abreviació, l'estructura lingüística i la funció contextual de les paraules dins de l'objecte o el monument on apareixen.

Aquesta disciplina es troba a cavall entre la història, la filologia i l'arqueologia, ja que el suport material —una làpida, una estàtua, un altar o un mosaic— és tan important com el contingut textual. Les inscripcions aporten informació directa sobre personatges concrets (com el cas de Poncius Pilatus a Caesarea Marítima), carreres administratives o militars (Cursus Honorum) i aspectes socials o familiars, com a la vil·la de Caius Iulius Rufion (Gianno d'Umbria). L'epigrafia monumental i funerària mostra com el llenguatge escrit servia com a instrument de poder i com a vehicle d'ideologia.

En molts casos, les fonts epigràfiques han aportat dades més precises que les excavacions mateixes, com demostra el gran projecte del CIL, encara avui referència fonamental. Arquitectura clàssica L'arquitectura clàssica continua essent una disciplina pròpia dins de l'arqueologia, ja que molts arqueòlegs són també arquitectes de formació. Els estudis sobre ciutats antigues i santuaris —com Olímpia, Delfos o Pompeia— proporcionen coneixement essencial sobre les regles de construcció, les proporcions i les tècniques dels "ordres del marbre" (dòric, jònic, corinti). Aquesta arquitectura també és clau per entendre l'urbanisme antic i l'organització dels espais públics i privats.

La seva influència s'estén fins al Renaixement, quan figures com Andrea Palladio van redescobrir i reinterpretar els models clàssics, donant-los un valor universal. Inigo Jones els adaptà posteriorment al gust del nord d'Europa entre els segles XVI i XVII. El neoclassicisme dels segles XVIII i XIX, coincidint amb la redescoberta arqueològica de Grècia i amb esdeveniments històrics com la independència grega (1833) i la unificació italiana (1860), va consolidar definitivament el llenguatge arquitectònic clàssic com un símbol d'ordre, racionalitat i civilització. Evolució de l'arqueologia clàssica Amb el temps, la disciplina va evolucionar.

El pensador Vere Gordon Childe va introduir una nova perspectiva social i econòmica, influïda pel materialisme històric marxista, que interpretava les societats antigues segons les relacions de producció i les estructures socials, més que no pas segons l'estil artístic. Les dècades de 1940 i 1950 van suposar una ruptura epistemològica: l'arqueologia clàssica començà a incorporar mètodes científics i estratigràfics. A Itàlia, Nino Lamboglia fou pioner en aplicar el model estratigràfic en contextos clàssics, com a Ventimiglia (1938), amb el suport del prehistoriador Luigi Bernabò Brea.

Paral·lelament, es difonien els mètodes de Wheeler, i posteriorment les excavacions en extensió, més adequades per entendre les dinàmiques urbanes. Als anys 60 i 70, l'arqueologia es conceptualitza com una ciència humana dins el corrent de la New Archaeology, amb figures com David Clarke (Analytical Archaeology) i Lewis Binford (New Perspectives in Archaeology), que proposaven entendre les cultures antigues com a sistemes socials i econòmics complexos, no només com a productes artístics.

Arqueologia del món clàssic avui Actualment, l'arqueologia clàssica és una disciplina multidisciplinària que combina metodologies científiques (arqueometria, prospecció, paleoreconstrucció) amb els estudis tradicionals d'art i arquitectura. Després de la Segona Guerra Mundial, la pèrdua del paper central de la cultura clàssica en l'educació de les elits va obrir la disciplina a noves aproximacions. Sorgeixen nous camps d'interès: l'origen de la polis, els estudis de gènere, la interacció amb el paisatge i les estructures agrícoles o ambientals. La recerca s'amplia amb estudis de paleoambients, anàlisi de materials (ceràmica, marbre) i l'ús de tècniques de prospecció no invasiva.

Prospecció al món clàssic Als anys 70, projectes com la Minnesota Messenia Expedition o els estudis de Melos a Grècia mostren la voluntat d'entendre l'evolució d'un territori complet al llarg del temps. En paral·lel, a Itàlia destaquen les prospeccions del sud d'Etrúria (Ward-Perkins i Tim Potter), i més tard, a la Península Ibèrica, el projecte Ager Tarraconensis (M. Millett i S. Keay, anys 80) i la seva continuació (Prevosti, anys 2000). Actualment Actualment, conviuen diverses orientacions dins l'arqueologia clàssica: Les centrades en l'art i l'arquitectura, Les d'arqueologia urbana i paisatgística, I aquelles dedicades a l'estudi de la cultura material grecoromana en la seva diversitat.

L'arqueologia reconeix avui una gran variabilitat cultural dins del món clàssic, que els textos antics sovint amagaven darrere d'una visió d'unitat imperial. Gràcies a l'estudi de l'habitatge (Britannia), les inscripcions, els utensilis domèstics (instrumentum domesticum) o les pràctiques religioses i alimentàries, s'ha arribat a una comprensió molt més rica i matisada de les societats antigues.

Arqueologia preventiva L'arqueologia preventiva és una branca de la disciplina que s'ocupa d'intervenir en aquells espais on es preveu una transformació urbanística, constructiva o d'infraestructures, amb l'objectiu de documentar, protegir o, si cal, excavar i preservar les restes arqueològiques abans que siguin destruïdes. A partir de la segona meitat del segle XX i especialment a finals del mateix, aquesta pràctica s'ha convertit en una part fonamental de la gestió del patrimoni arqueològic. No es tracta només d'una arqueologia d'urgència, sinó d'un treball planificat que acompanya els processos de desenvolupament territorial i urbanístic.

L'auge d'aquesta modalitat està estretament vinculat a l'expansió de les grans infraestructures, la creixent sensibilitat patrimonial i l'aprovació de lleis que exigeixen estudis d'impacte cultural abans d'executar obres públiques o privades. A molts països europeus, incloent-hi Itàlia i Espanya, les intervencions arqueològiques preventives han aportat una quantitat ingent de dades que han transformat el coneixement del passat, en especial pel que fa a les dinàmiques d'ocupació del territori.

Grans infraestructures i urbanització de la costa Mediterrània: l'arqueologia preventiva esdevé central La intensa urbanització de la costa Mediterrània durant les darreres dècades ha fet que l'arqueologia preventiva esdevingui una eina imprescindible per a la protecció del patrimoni. Les obres de noves autovies, ports esportius, urbanitzacions turístiques o línies ferroviàries d'alta velocitat han implicat nombroses intervencions arqueològiques prèvies. Aquest procés ha permès descobrir jaciments abans desconeguts, redefinir mapes de poblament antic i comprendre millor la relació entre els assentaments humans i el medi litoral.

Aquesta activitat ha transformat el paper de l'arqueòleg, que ja no treballa únicament en projectes de recerca acadèmica, sinó també com a tècnic dins d'un procés administratiu i de planificació territorial. D'aquesta manera, l'arqueologia s'integra en el teixit econòmic i institucional contemporani, posant de relleu la seva funció social i científica. Construcció del metro de Roma – drenatge del Tíber Un exemple paradigmàtic d'arqueologia preventiva aplicada a grans obres públiques és la construcció del metro de Roma.

En aquesta ciutat, cada obra subterrània comporta un risc (o oportunitat) arqueològica, ja que el subsòl està literalment ple de restes de totes les èpoques de la seva història, des de la Roma republicana fins al Renaixement. Els treballs per a l'obertura de noves línies del metro han requerit equips multidisciplinaris de geòlegs, enginyers i arqueòlegs, i sovint han donat lloc a troballes espectaculars, com trams de muralles, domus, mosaics o restes d'antigues vies. De manera similar, el drenatge i canalització del riu Tíber ha estat objecte d'intervencions arqueològiques preventives.

Aquestes obres hidràuliques, essencials per al control d'inundacions i la millora urbana, han posat al descobert estructures antigues vinculades a ports fluvials, magatzems i infraestructures comercials, oferint una nova visió del funcionament econòmic i logístic de la Roma antiga. Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma La Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma va ser fundada l'any 1910 amb la voluntat de dotar l'Estat espanyol d'una institució estable dedicada a l'estudi del món clàssic en el mateix cor de l'antiguitat romana.

La iniciativa responia a l'interès creixent per part de la comunitat científica espanyola d'accedir directament als arxius, monuments i jaciments italians. Inicialment vinculada a la Junta para Ampliación de Estudios i, més tard, al Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), l'Escola va tenir una activitat molt limitada durant les primeres dècades, especialment a causa de les dificultats econòmiques i polítiques del període. No serà fins al 1947 que reprèn una tasca més continuada.

Tot i això, les seves primeres intervencions arqueològiques van tenir una importància significativa: l'excavació del temple de Gabii, la col·laboració en treballs a la plaça Navona i als Fòrums imperials de Roma. Més endavant, la seva activitat es concentrarà principalment al jaciment de Tusculum, situat als Colli Albani, que s'ha convertit en un referent de la presència arqueològica espanyola a Itàlia. A més, la institució dona suport a altres missions espanyoles a Itàlia, com les de Pompeia, Monte Testaccio o Gianno de Umbria, contribuint així a la projecció internacional de l'arqueologia hispànica.

Catalunya: de l'IEC a l'ICAC Des dels temps de la Renaixença, la societat catalana ha mostrat un interès especial per la cultura clàssica i el patrimoni antic, considerats part de la seva identitat històrica i del diàleg entre el passat mediterrani i el present modern. Aquest interès es concreta institucionalment amb la creació de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) a començaments del segle XX. Una de les primeres seccions que s'hi constitueix és la Secció Històrico-Arqueològica (1911), encarregada d'impulsar recerques i publicacions sobre arqueologia i història antiga.

Ja abans, l'any 1908, la Junta de Museus de Barcelona havia adquirit els terrenys del jaciment d'Empúries, gràcies a figures com Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch. Amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914), el projecte d'excavacions sistemàtiques pren una dimensió institucional i científica. Empúries i Roses representen una singularitat dins la Península Ibèrica, ja que constitueixen testimonis únics de la colonització grega al litoral occidental de la Mediterrània. Les excavacions d'Empúries, continuades fins avui, han estat essencials per entendre els processos de contacte entre grecs, ibers i romans.

Amb el pas del temps, i especialment a partir de la restauració democràtica, Catalunya consolida el seu sistema de recerca en arqueologia amb la creació de nous centres especialitzats. El pas culminant és la fundació de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC), en el marc de la política de creació dels Instituts de Recerca de la Generalitat de Catalunya. ICAC – Institut Català d'Arqueologia Clàssica L'ICAC es crea oficialment l'any 2004 a Tarragona, ciutat escollida per la seva condició d'antiga capital de la província romana d'Hispània Citerior i pel seu ric patrimoni arqueològic.

L'institut té com a missió principal impulsar la recerca, la formació i la difusió en l'àmbit de l'arqueologia del món antic, amb especial atenció a la Mediterrània occidental i a Catalunya. Els projectes de recerca de l'ICAC es divideixen en diverses grans línies temàtiques: Arqueologia de la ciutat, centrada en l'estudi de l'urbanisme, les estructures arquitectòniques i la vida urbana a les ciutats antigues. Arqueologia del paisatge, poblament i territori, que analitza les formes d'ocupació, explotació i transformació del medi en època antiga.

Instrumentum domesticum, materials i comerç en el món antic, dedicada a l'estudi de la cultura material —ceràmiques, metalls, eines— i a les xarxes comercials de l'antiguitat. Arqueologia clàssica i produccions artístiques, on s'investiguen les manifestacions escultòriques, pictòriques i arquitectòniques com a expressió cultural del món grecoromà. A més, l'ICAC desenvolupa línies de recerca transversals, fonamentals per a la metodologia actual de la disciplina: Mètodes i tècniques científiques, incloent-hi l'arqueometria, l'anàlisi de materials i les datacions absolutes.

TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació), aplicades a la gestió de dades, fotogrametria 3D i reconstruccions virtuals. Fonts textuals, epigrafia i numismàtica, que permeten una lectura integral del món antic a partir de la combinació de testimonis materials i escrits. Entre els projectes més destacats de l'institut hi ha els de la Catedral de Tarragona, Guissona (Iesso), Oxirrinc (Egipte), Ager i els Pirineus, que mostren tant l'abast local com internacional de la seva recerca. L'ICAC és avui un centre de referència europea en arqueologia clàssica, amb una clara vocació interdisciplinària i un fort compromís amb la difusió pública del patrimoni.