Guia d'Estudi: Història de la Filosofia Grega per a l'Examen PAU

I 13 flashcards i 26 preguntes més al document.

Text del document

Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 Història de la Filosofia Examen PAU: ......................................................................................................................................... 2 1. Filosofia grega: ................................................................................................................................... 5 1.1. Caracterització general ............................................................................................................ 5 1.2. Presocràtics ............................................................................................................................... 6 1.2.1.

Obra ................................................................................................................................. 6 1.2.2. Pensament ........................................................................................................................ 6 A) Tales, Anaximandre de Milet ....................................................................................... 6 B) Pitàgores i els pitagòrics ................................................................................................ 8 C) Heràclit i Parmènides ...................................................................................................

9 D) Zenó .............................................................................................................................. 10 E) Empèdocles, Anaxàgoras, Demòcrit .......................................................................... 11 F) Sofística ......................................................................................................................... 12 1.3. Sòcrates i Plató ........................................................................................................................ 13 1.3.1. Obra ............................................................................................................................... 13 1.3.2.

Pensament ...................................................................................................................... 13 A. Diàlegs de la primera etapa: Sòcrates ....................................................................... 13 B. Diàlegs de la primera etapa: La teoria de les idees ................................................... 14 B1. Ontologia .............................................................................................................. 15 Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 Examen PAU: a. L'examen consta d'un text inicial d'algun dels autors que entren a les PAU (Plató, Descartes, Hume, Kant, J. S.

Mill, Nietzsche, Nussbaum) acompanyat de cinc preguntes que sempre són iguals. b. Hi ha dues opcions (opció A i opció B) d'autors diferents. c. L'examen té una durada de 90 minuts (1h 30min). d. Pel que fa a les preguntes: - PRIMERA: "Digueu quines són les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre 60 i 100, o entre 80 i 120 paraules)". - Valor: 2 punts. - Compte: la pregunta té dues parts que valen la mateixa puntuació. (1+1) - Compte: resposta d'extensió limitada. - Pel que fa a la primera part de la pregunta: cal dir les idees principals amb paraules nostres. Cal evitar el "recorta-y-pega".

(és castigat durament) - Pel que fa a la segona part de la pregunta (relació entre idees): cal dir com a mínim si el text és expositiu o argumentatiu: 1. Expositiu: no dotat de cultura argumentativa. 2. Argumentatiu: cal (1) identificar correctament la conclusió i (2) dir a quina altura del text apareix (al principi o al final): Conclusió al final: Com que… Premisses i com que… Premisses aleshores passa tal cosa Conclusió Conclusió al principi: Passa tal cosa Conclusió perquè… Premisses i perquè… Premisses - SEGONA: "Definiu quin és el significat, en el text, de les (normalment dues) paraules o expressions següents (entre 5 i 15 en cada cas, o entre 10 i 25 punts en cada cas)".

- Valor: 1 punt. (0,5 + 0,5) - Compte: resposta d'extensió limitada - No es tracta de donar la definició que trobaríem al Diccionari General de la Llengua (cosa que, de totes maneres, no hi fa cap nosa), sinó de donar la definició del significat que la paraula té en el context del pensament de l'autor. Per exemple: Si es tracta de definir "experiència", no es tracta de dir "coneixement que tenim de les coses gràcies a l'ús dels sentits" (que, de totes maneres no hi fa cap nosa), sinó (si el text és del racionalista Descartes) "i la forma menys fiable de coneixement" o "i la forma més fiable de coneixement" (si el text és de l'empirista Hume).

Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 - TERCERA: es demana contestar una pregunta concreta sobre el pensament de l'autor tot enriquint la resposta amb tots aquells coneixements sobre l'autor que siguin pertinents. La pregunta, moltes vegades, es fa a propòsit d'alguna frase del text. - Valor: 3 punts. (gairebé una tercera part del total) - Resposta d'extensió no limitada. En altres paraules: ENS HEM D'ENROTLLAR I DEMOSTRAR QUE CONEIXEU EL PENSAMENT DE L'AUTOR. - Malgrat el que s'acaba de dir, cal evitar com sigui que la vostra resposta s'assembli a un rotlle prèviament memoritzat, o sigui: a una "empollada".

- QUARTA: comparar el pensament (o algun aspecte del pensament) d'algun autor que entra a les PAU amb el d'algun altre. - Valor: 2 punts. - És probable que no ens deixin triar quins autors comparar. - També és probable que cap dels autors a comparar sigui l'autor del text que encapçala l'examen. Per exemple, si l'autor del text és Descartes (Opció A) o Hume (Opció B), pot ser que ens facin comparar Plató i Nietzsche. - Aquesta pregunta és comuna a les opcions A i B. - Pot ser que la comparació s'hagi de fer a propòsit d'alguna situació concreta (que se'ns descriurà). Per exemple, "Suposem que estic en un ascensor ple de gent i que tinc ganes de tirar-me un pet.

Finalment, opto per no tirar-me'l. És moralment acceptable? Què hi diria Kant? Què hi diria J. S. Mill?". - Pregunta d'extensió no limitada. ENS HEM D'ENROTLLAR. - La comparació es pot fer de dues maneres. Si es tracta de comparar X i Y: Mentre que X pensava… En canvi Y pensava… Mentre que X pensava… Alternada En canvi Y pensava… Mentre que X pensava… En canvi Y pensava… Mentre que X pensava… ____________________ En canvi Y pensava… ____________________ Comentari final comparatori Com es veu, X i Y pensaven basicament el mateix / .

de manera contaria Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 - CINQUENA: es demana que donem la nostra opinió personal sobre alguna qüestió que té a veure (a vegades molt indirectament) amb el pensament de l'autor del text. - Valor: 2 punts - Enunciat: "Digueu si esteu d'acord o en desacord amb l'afirmació següent: Raoneu la resposta:" Hi estic d'acord. Hi estic en desacord. - Per raonar la resposta: a. Arguments a favor de l'afirmació. b. Arguments en contra de l'afirmació. (Algú que penses el contrari del que penso jo, podria objectar/replicar que…) c. Motius pels quals, segons el meu perer, els arguments a favor pesen més (o menys) que els arguments en contra.

- Remarqueu MOLT que es tracta de la vostra opinió personal: "Jo penso que…", "Estic convençut de…", "Sempre he pensat que…", "Opino que…", etc. - PER ACABAR (Molt important): les cinc preguntes que s'acaben d'explicar es divideixen en tres "exercicis": 1. Síntesi del text 2. Definicions Exercici 1 — Es pot triar A o B 3. Desenvolupament d'un tema 4. Comparació Exercici 2 — Comú a totes dues opcions (igual per les dues opcions) 5. Opinió personal Exercici 3 — Es pot triar l'opció A o B amb independència de . quina ha estat la primera Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 1. Filosofia grega: 1.1. Caracterització general a.

Comencem recordant que s'entén per "filosofia" el plantejament de la qüestió del saber, és a dir: 1. Si s'hi val a diferenciar "saber" de "no saber"; i, suposant que sí, 2. en què consisteix la diferència entre l'una cosa i l'altre. b. Doncs bé: la filosofia grega es caracteritza perquè planteja la qüestió del saber sobre la base d'una qüestió prèvia, que anomenarem la "qüestió ontològica" o "qüestió metafísica". És la següent (La formularem de diferents maneres): 1. Què es pot dir, no de les coses que hi ha, sinó del fet que hi hagi coses? (Perquè podria no haver-hi res, i tot plegat seria molt més simple). 2. Què és allò que està pressuposat en tota cos pel simple fet de ser cosa? 3.

Què és allò que es troba al fons de totes les coses? 4. Què és allò que totes les coses tenen en comú? 5. Considerem el conjunt de totes les coses. Quina condició (o conjunt de condicions) ha de complir un X qualsevol per formar-ne part? Quina condició no compleixen pseudocoses com un cercle quadrant o el número natural més gran? c. I els grecs fonamenten la qüestió del saber sobre la base de la qüestió ontològica de la manera següent: 1.

Primerament, els grecs defineixen l'ésser humà com aquell únic ésser que és capaç, no només de diferenciar les coses entre si, sinó que també és capaç de plantejar la qüestió ontològica, ho sigui: de buscar què és allò que es troba al fons de totes les coses i que totes elles tenen en comú. D'aquesta capacitat, els grecs en diuen "pensar". Des dels grecs, l'home és "l'animal que pensa" o "l'animal racional". 2.

Segonament, i malgrat que s'acaba de dir (a saber: que la capacitat de pensar la tenen -per definició- tots els éssers humans), els grecs diferencien els éssers humans en dos grans tipus: aquells (els més nombrosos, la majoria) que desaprofiten i malbaraten aquesta capacitat en el sentit que espassen la vida no dedicant-se a altra cosa que a diferenciar les coses entre si (de manera que no transcendeixen -no s'eleven per sobre de- el pla de l'animalitat), i aquells altres (molt escassos, excepcionals) que sí que l'aprofiten i, a més a més de viure entre les coses i diferenciar-les entre si, a més a més viuen reflexivament o racionalment i no paren de buscar en les coses allò que es troba al fons de totes les coses.

d. De la primera manera (dolenta) de ser home, els grecs en diuen "no saber ser home", o simplement "no saben" (són uns "ignorants"), i de la segona manera en diuen "saber ser home", o simplement "saber", o "ser savi" o "viure sàviament". e. Vet aquí com apareix per primera vegada la qüestió del saber, ho sigui: la qüestió de la diferència entre saber i no saber. Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 1.2. Presocràtics 1.2.1. Obra El primer autor de la tradició filosòfica del qual conservem obra sencera (No mutilada) és Plató. El seu mestre, Sòcrates, no va escriure. Reben el nom global de "presocràtics" tots aquells autors que pertanyen a la tradició filosòfica i que són anteriors a Sòcrates.

Del que s'ha dit es desprèn que els presocràtics en tenim un coneixement parcial i, a més a més, molt escàs. En coneixem dos tipus de documents: d'una banda, els anomenats "fragments" (que són citacions presumptament literals fetes per autors posteriors; per exemple: Simplici -un autor del segle VI que va poder llegir sencera l'obra dels presocràtics- ens diu: "Anaximandre de Milet va afirmar: "El principi de totes les coses és quelcom indeterminat"") i, d'altra banda, els anomenats "testimonis" o "notícies" (que són dades sobre la vida i/o l'obra dels presocràtics; el mateix Simplici ens diu: "Tales de Milet es va fer famós perquè va ser el primer a predir un eclipsi").

Tot plegat fa que tota interpretació dels presocràtics sigui molt conjectural (basat en hipòtesis no segures). 1.2.2. Pensament A) Tales, Anaximandre de Milet a. Són els primers autors a haver creat una designació per a l'objecte de la qüestió ontològica. Tots tres autors en diuen "el principi (arkhé) de totes les coses". b. Cal remarcar l'enorme grau d'abstracció d'aquesta expressió: no només es parla de "totes les coses", sinó que, a més a més, de les coses se'n separa quelcom de "previ" (pressuposat, anterior) a totes elles. c. La paraula traductora "principi" (com la paraula grega arkhé) té tres (com a mínim) significats: 1. Començament, inici, origen, naixement. 2.

Element o substrat material últim 3. Condició d'obligatori compliment. d. Per tant, aquests autors haurien parlat: 1. O bé de l'origen de totes les coses o del naixement de l'univers (de l'estat inicial que presentava l'univers abans de presentar -després de successives transformacions- el seu estat actual). 2. O bé d'aquell element material bàsic al qual arribaríem si féssim una anàlisi química completa de la matèria. 3. O bé d'aquella condició que tota cosa ha de complir per a ser cosa (= per a ser quelcom). 4. O bé, totes tres coses. e. Fins aquí, allò que aquests tres autors tenen en comú. f.

El que diferencia aquests autors entre si és la manera com cada un d'ells caracteritza aquest "principi de totes les coses" Tales: "l'aigua" Anaxímenes: "l'aire" Anaximandre: "quelcom indeterminat" (tò ápeiron) g. La tasca de l'historiador de la filosofia és rumiar sobre quines característiques tenen "l'aigua", "l'aire" (etc.) com perquè aquests autors poguessin veure-hi un "principi de totes les coses". Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 h. Pel que fa a l'aigua (Tales): - L'aigua és la condició de la possibilitat dels éssers vius. - L'aigua presenta els tres estats de la matèria: gasós, líquid i sòlid. - L'aigua no té forma pròpia, i per tant pot adoptar totes les formes.

- L'aigua no té color propi (és transparent), de manera que pot adoptar qualsevol color. - D'aigua n'hi ha per tot arreu: en cau del cel, en surt de terra (fonts), oceans i mars, rius, etc. - Etc. i. Pel que fa a l'aire (Anaxímenes): les mateixes consideracions que hem fet a propòsit de l'aigua: - És allò que fa possible la vida (en aquest cas hem de pensar en la respiració). - També de l'aigua es pot dir que presenta els tres estats de la matèria: - L'aire no té forma pròpia (molt més encara que l'aigua), i per tant pot adoptar qualsevol forma - L'aire no té cap color (és transparent, molt més encara que l'aigua), i per tant pot adoptar qualsevol color. - Etc. j.

Pel que fa a Anaximandre ("quelcom indeterminat"): - Pot ser que a Anaximandre li semblés contradictori identificar en "principi de totes les coses" (que hauria de ser separat o a part o més enllà de totes les coses) amb una cosa concreta, per desqualificada que sigui ("l'aigua", "l'aire"). - I per evitar aquesta contradicció, pot ser que Anaximandre donés per bona l'argumentació següent: · Tota cosa concreta és determinada. · Un principi de totes les coses no pot ser una simple cosa més (no pot formar part del conjunt de totes les coses). — · Per tant: el principi de totes les coses ha de ser "quelcom indeterminat".

- Amb aquest argument de grau d'abstracció, se sol considerar que Anaximandre és el primer autor grec a crear un concepte força similar al que la física moderna anomena "matèria". Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 B) Pitàgores i els pitagòrics a. Els pitagòrics continuen fent servir l'expressió "el principi de totes les coses" per referir-se a l'objecte de la qüestió ontològica. b.

Ara bé: ja no identifiquen aquest principi amb cap substrat material ("l'aigua", "l'aire"), i ja ho caracteritzen de manera negativa ("quelcom indeterminat"), sinó que sostén que allò que totes les coses tenen en comú és "el número" (arithmós), és a dir, el fet que totes les coses (o tota cosa, pel simple fet de ser cosa) és numerable o comptable, o sigui: se la pot incloure en una sèrie numèrica. Per tant, per als pitagòrics, la reflexió ontològica coincideix amb el desenvolupament de la reflexió matemàtica, i tot plegat explica que els enunciats matemàtics siguin "universals i necessaris", o sigui: necessàriament vàlids per a tota possible cosa. c.

D'acord amb això, els pitagòrics van centrar els seus esforços intel·lectuals a mirar d'expressar matemàticament tots els continguts de l'experiència en tota la seva complexitat empírica (colors, olors, sons, etc.), anticipant el modern punt de vista racionalista. d. Per exemple: Pitàgores va aconseguir expressar matemàticament els intervals musicals: l'octava (do-do) = ½, la quarta (do-fa) = , la quinta (do-sol) = ¾, etc. e.

Un altre exemple: tenint en compte que els astres es mouen de manera regular, cada un amb la seva mida (més o menys gran) i la seva òrbita (més o menys gran), i suposant que cada astre, per fregament amb l'èter (l'element en la qual es mouen els astres), emet un determinat so, els pitagòrics van suposar que existiria una "música còsmica" o "harmonia de les esferes" que ha sonat sempre i ha sonat sempre ja i que no senti perquè quan vam néixer ja sonava. És la música que anomenem "silenci". f.

D'acord amb tot això, els pitagòrics van dissenyar una teoria de l'ésser humà segons la qual aquest és un estrany tot compost: d'una banda, d'un cos, que compartim amb els animals i gràcies al qual coneixem les coses; i, d'altra banda, una ànima (psykhé), que ens diferencia dels animals i gràcies a la qual podem aprofundir en les coses per mitjà del pensament i anar a buscar al fons de totes elles allò que totes elles tenen en comú, o sigui: els números. g.

D'acord amb aquest plantejament, els pitagòrics portaven un peculiar tipus de vida (de fet, es van convertir en una secta) que es caracteritzava per fer pràctiques de "purificació" (kátharsis) de l'ànima (respecte del cos) per mitjà del cultiu (de l'estudi) dels números i de la música. Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 C) Heràclit i Parmènides a.

Són els primers autors a establir de manera explícita i clara la diferència que vam explicar a començaments de curs i que a partir d'ara anomenarem "diferència ontològica", o sigui: la diferència entre, d'una banda, les coses que hi ha, i, d'altra banda, allò que totes les coses tenen en comú, que es troba al fons de totes elles, que està pressuposat en totes elles, etc. b. Tots dos estableixen aquesta de la mateixa manera.

En esquema: Moltes, pluralitat Les coses que hi ha Canvien contínuament, sempre diferents Temes Criden la nostra atenció possibles Allò que totes les coses tenen en comú, Un sol i mateix quelcom que es troba al fons de totes elles, que No canvia, sempre igual està pressuposat en totes elles. Passa desapercebut o inadvertit c.

Igualment són els dos primers autors a establir de manera explícita i clara, sobre la base de la diferència ontològica, la diferència entre dues possibles actituds humanes: una de superficial o trivial, que és la de la majoria de persones i que consisteix a passar-se la vida diferenciant les coses entre si (d'una manera cada cop més fina) per mitjà dels sentits (com també fan els animals); i una altra de profunda o "sàvia", que és estadísticament més rara (de fet, excepcional) i que consisteix a, tot vivint entre les coses, busca al fons de totes elles per mitjà del pensament (que és allò que ens diferencia dels animals) allò que totes elles tenen en comú. elaborar el concepte A.

Separar de poma aquelles característiques que són pròpies i singulars de cada poma i que diferencien les pomes entre si de Concepte de poma B. aquelles característiques que totes les pomes tenen en comú. d. Els dos autors es diferencien entre si pels noms que posen als diferents conceptes que apareixen a l'esquema que hem vist més amunt. e. De la pluralitat de coses que contínuament canvien, i precisament perquè contínuament es mouen o canvien, Heràclit en diu "l'aigua" (hem de pensar en l'aigua d'un riu). Quan fa això, de l'objecte de la qüestió ontològica, Heràclit en diu del "foc". També en diu "la natura" de les coses i també en diu "la llei" de les coses.

Parmènides, de la pluralitat de les coses que contínuament canvien, en diu "el món aparent": vol dir el món tal com apareix i tal com es mostra als nostres sentits. De l'objecte de la qüestió mitològica, Parmènides en diu "la veritat" de les coses i també en diu "el ser" o "l'ésser" de les coses. Per entendre-ho: Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 D) Zenó a. El pensament de Parmènides es deixa reduir a la tesi segons la qual "el món aparent, que coneixem per mitjà dels sentits, és múltiple i canviant" i a la tesi segons la qual, malgrat això que s'acaba de dir, "hi ha un sol ésser sempre igual, que coneixem per mitjà del pensament". b.

Zenó interpreta Parmènides com si aquest hagués dit que el món ple de coses que contínuament canvien és una falsa aparença, o sigui: un engany dels sentits, i que el que hi ha en realitat, i que es pot conèixer no per mitjà dels sentits (que ens enganyen) sinó que per mitjà del pensament, és una sola i mateixa realitat sempre igual. c. D'acord amb això, Zenó, que es declara seguidor de Parmènides, construeix una sèrie d'argumentacions que intenten demostrar que la pluralitat i el canvi o moviment de les coses no només no existeixen, sinó que són impossibles. D'aquestes argumentacions, se'n solen dir les apories de Zenó. Vegem-ne unes quantes: 1.

Aporia contra la pluralitat - Si es diu que hi ha més d'una cosa, que hi ha una pluralitat de coses, s'està dient que les coses es poden comptar o numerar, és a dir: que hi ha un número determinat de coses. - Ara bé: hi ha coses que són divisibles, de fet n'hi ha que són infinitament divisibles, i cada part de cosa és tan "cosa" com la cosa de la qual és part. - Per tant: hi ha un número infinit de coses, i, per tant, cap número determinat. - O sigui que, si es diu que hi ha més d'una cosa, s'està dient al mateix temps que, de coses, n'hi ha un número determinat i cap número determinat. - Per tant: no es pot dir (sense caure en arbitrarietats o contradiccions) que hi ha més d'una cosa. 2.

Apories contra el moviment Primera: - Perquè es pugui dir que hi ha moviment, cal que un cos recorri alguna distància, diguem-ne la distància AB, que podem imaginar tan petita com vulguem: A B "—————————————" Si això no és possible, no es pot dir que hi hagi moviment. - Perquè això sigui possible, cal que el cos passi per la meitat de la distància, és a dir: que recorri la distància AC: A C B "—————————————"..................................." Si això no és possible, no es pot dir que hi hagi moviment.

- Perquè això sigui possible, cal que el cos passi per la meitat del trajecte, és a dir: que recorri la distància AD: A"———"D".........."C"..........."B Si això no és possible, no es pot dir que hi hagi moviment. I així ad infinitum . Com que el número de meitats de trajecte és infinit (perquè l'espai és infinitament divisible), no es pot dir que hi hagi moviment (si sembla que n'hi ha, és que els sentits ens enganyen; el pensament ens obliga a admetre que el moviment és impossible). Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 Segona: - En un (i només un) instant donat, un cos ocupa un (i només un) lloc; en aquest instant donat, el cos no es mou.

- Ara bé: això és el que ocorre a cada instant donat, o sigui: sempre. - Per tant: el cos no es mou en cap moment, o sigui: mai E) Empèdocles, Anaxàgoras, Demòcrit a. Aquests autors tenen en comú el fet que hereten aquell plantejament bàsic de Zenó segons el qual cal diferenciar entre el que hi ha en aparença (un món ple de múltiples coses que contínuament presenten canvis, i que coneixem per mitjà dels sentits) i el que hi ha en realitat (una sola i mateixa realitat sempre igual, que coneixem per mitjà del pensament). b.

Es diferencien de Zenó pel fet que tots tres caracteritzen positivament el que hi ha en realitat i tots tres miren d'explicar de quina manera es genera el que hi ha en aparença a partir del que hi ha en realitat: 1. Segons Empèdocles, el que hi ha en realitat (a fons de la pluralitat canviant de les coses) és una sola barreja sempre igual de "quatre arrels de tot: terra, aigua, aire i foc", més unes forces que les combinen per a crear cada cosa: una força d'atracció ("l'amor") i una força de repulsió ("l'odi"). La diversitat de les coses del món aparent, així com els seus continus canvis, s'expliquen pel predomini d'alguna/es d'aquestes arrels sobre les altres. 2.

Segons Anaxàgoras, el que hi ha en realitat (al fons de les coses) és una sola barreja sempre igual d'una infinitat d'unitats infinites petites (calor, fred, claror, foscor, humitat, sequedat, etc.) que són combinades, a fi de crear les coses tal com les coneixem, per (diu Anaxàgoras) "la Intel·ligència" (cal entendre una intel·ligència divina i, en tot cas, sobrehumana). La diversitat i el canvi de les coses s'explica pel predomini d'alguna/es d'aquestes qualitats sobre les altres. 3.

Segons Demòcrit, el que hi ha en realitat (al fons de les coses) és una infinitat de partícules de matèria indivisibles (en grec átoma , se sol dir "àtoms") que, a diferència de les coses del món aparent, no tenen qualitats sensibles (colors, olors, gustos, etc.) sinó certes qualitats més "primàries" com una certa mida, una certa figura, un cert moviment… i que són combinades (a fi de crear les coses) per una força que Demòcrit anomena "l'atzar". La diversitat (i el canvi) de les coses del món aparent s'explica per la diversitat de combinacions d'àtoms que les componen. Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 F) Sofística a.

"Sofística" (o "sofistes") és el nom global que reben una sèrie d'intel·lectuals de la segona meitat del segle V aC (l'època de Sòcrates) que eren nascuts a la perifèria del món grec antic i que (per la raó que es dirà més avall) van acabar instal·lant-se a Atenes (la pàtria de Sòcrates, el seu adversari intel·lectual). Uns quants noms: Protàgoras, Gòrgias, Hípias, Antifont. De tots ells ens en queden només fragments. b.

Eren gent que havien viatjat molt, que coneixien molt de món, que tenien molts coneixements (de fet, la paraula sophistés, d'on prové "sofista" significa "professional del saber") i que es guanyaven la vida venent els coneixements que tenien, és a dir: feien classes a canvi de diners (cosa que Sòcrates criticarà). c. Feien classes de tot (lògica, matemàtiques, geografia, història…) però sobretot feien classes (i eren famosos per fer-ne) de retòrica (l'art de convèncer els altres per mitjà de la paraula, amb tot el que això comporta: gestos, mirades, expressions facials…) i de dialèctica (l'art de refutar les opinions dels altres i fer triomfar o prevaler les opinions pròpies). d.

És precisament per això que tots els sofistes van acabar anant a parar a Atenes: perquè a Atenes s'hi havia instal·lat un sistema polític democràtic, i un bon ús de la paraula era fonamental per a tirar endavant els projectes polítics. Per això molts ciutadans pagaven (i molt ben pagades) les classes de retòrica i dialèctica dels sofistes. e.

Des del punt de vista filosòfic, els sofistes continuen plantejant les coses d'acord amb el plantejament bàsic que hem vist des de Zenó (o sigui: la diferència entre el que hi ha en aparença i el que hi ha en realitat), però són els primers autors a sostenir que "en realitat" no hi ha res, tot són aparences, o dit d'una altra manera: no hi ha "saber" (per part dels humans), tot són opinions. I d'això se'n diu "relativisme": donada tota contraposició entre dues (o més) opinions diferents, no n'hi ha cap que sigui "la" vàlida. A propòsit de qualsevol qüestió, tindrà "la raó" (com solem dir) aquell que defensi la seva opinió amb traça retòrica i dialèctica.

En altres paraules: això que solem anomenar "la veritat" (sobre una cosa) és en realitat, la mentida més ben construïda. Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 1.3. Sòcrates i Plató 1.3.1. Obra Sòcrates (399 aC) no va escriure. Tot el que en coneixem, ho coneixem gràcies a l'obra de Plató. Aquesta consisteix en una sèrie de diàlegs entre el personatge Sòcrates (interlocutor permanent) i algun altre interlocutor, el nom del qual sol donar títol al diàleg. Per exemple: si l'interlocutor de Sòcrates és Protàgoras, el diàleg es titula Protàgoras. Són diàlegs d'extensió molt desigual (des de la desena fins al mig miler de pàgines).

Se solen dividir els diàlegs de Plató segons l'edat que aquest devia tenir quan els va escriure. Se solen distingir tres etapes: A. Diàlegs de la primera etapa (escrits entre els 30 i els 40 anys de Plató): Plató hi presenta una imatge viva de Sòcrates.

Títols: Apologia de Sòcrates (discurs d'autodefensa de Sòcrates davant del poble d'Atenes); Critó (sobre la bellesa de la poesia); Eutifró (sobre si les lleis poden passar per sobre dels lligams familiars); Càrmides (sobre el seny); Laques (sobre la valentia); Menexen (sobre si val la pena i si és ètic morir per la pàtria); Eutidem (sobre la intel·ligència); Lisis (sobre la bellesa i la intel·ligència); Gòrgias (sobre la bellesa dels discursos); Protàgoras (sobre si el talent és innat o adquirit). B.

Diàlegs de la segona etapa (escrits entre els 40 i els 60 anys de Plató): Plató hi elabora l'anomenada "teoria de les idees"; entre els diàlegs de la primera etapa i els de la segona cal situar-hi un viatge que Plató va fer a Sicília, on es va familiaritzar amb la teoria pitagòrica sobre la immortalitat de l'ànima. Títols: Cràtil (sobre si els noms són naturals o deguts a convencions humanes); Menó (sobre si són possibles coneixements innats); Fedó (sobre la immortalitat de l'ànima); Banquet (sobre el desig amorós); Fedre (sobre la relació entre la bellesa i la immortalitat de l'ànima); República (sobre la justícia; compte: és el text que entra a les PAU i sobre el qual es posaran deures). C.

Diàlegs de la tercera etapa (entre els 60 i els 80 anys de Plató): Plató hi critica els fonaments de la seva pròpia "teoria de les idees" (fa un exercici d'autocrítica). Títols: Timeu (sobre l'estructura de l'univers); Fileb (sobre el plaer); Crítias (fragmentari; sobre el començament i el final de les civilitzacions); Parmènides (sobre el ser i la unitat del ser); Teetet (sobre els diferents tipus de coneixament); Sofista (sobre la diferència entre un sofista i un filòsof); Polític (sobre les condicions que un polític ha de complir per ser un bon polític); Lleis (sobre la justícia).

A més a més es conserven una sèrie de cartes, algunes de les quals poden ser autèntiques (aquelles on Plató explica les seves aventures sicilianes). 1.3.2. Pensament A. Diàlegs de la primera etapa: Sòcrates a. Són els textos on apareix per primera vegada la paraula que dona títol al nostre curs, o sigui: la paraula "philosophía". b. És una paraula que Plató va crear per a referir-se a la manera de ser i de fer de Sòcrates. c. Es tracta d'un substantiu compost per dos lexemes: "phil-", que significa "voler" o "desitjar", i "soph-", que significa "saber". El substantiu significa, doncs, "voler saber" o "desitjar saber". d.

I efectivament el personatge Sòcrates, en aquests primers diàlegs, és un home que té molt ben assumida la seva ignorància, que sap que no sap res, que conviu malament amb la seva ignorància, i que, amb l'objectiu de saber (=tot volent saber o desitjant saber o "filosofar") es dedica a fer preguntes als seus conciutadans (de tota mena, incloent-hi els sofistes). Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 e. No són preguntes qualssevol: si l'interlocutor de Sòcrates afirma "això és A" Sòcrates pregunta "què és ser A?"; si l'interlocutor afirma "això és B", Sòcrates pregunta "què és ser B?"... f.

Sòcrates pressuposa sempre que el seu interlocutor sap el que està dient, i espera una resposta argumentada del tipus següent: 1a premissa: ser A és ser P i ser Q 2a premissa: això és P i és Q Conclusió: això és A g. Però el cert, i el que passa en tots els diàlegs és que l'interlocutor no sap contesta les preguntes que Sòcrates li fa sense caure en arbitrarietats o enredar-se en contradiccions. h.

La lliçó de fons és que Sòcrates (que fa preguntes) és més savi que els seus interlocutors (que fan afirmacions): perquè Sòcrates, certament, no sap la resposta a les preguntes que fa, però com a mínim sap que no la sap (i per això fa preguntes), mentre que els seus interlocutors no només no saben la resposta a les preguntes (com ho prova el fet que no són capaços de contestar-les sense caure en contradiccions), sinó que, a més a més, no saben que no la saben (i per això fan afirmacions). i.

Com que Sòcrates posava en evidència (per no dir en ridícul) els seus interlocutors, es va guanyar molts enemics, que el van acabar portant davant dels tribunals i el van acusar (entre altres coses) de "corrompre els joves", sens dubte perquè els joves, després de tractar amb Sòcrates, miraven d'imitar-lo fent preguntes i posaven en qüestió els preceptes educatius dels seus pares. j. El tribunal popular d'Atenes li va exigir que deixés de filosofar, i Sòcrates s'hi va negar amb l'argument que el que ell feia no "corrompia" els joves, sinó que era fortament educatiu per a ells. El tribunal li va proposar l'exili, i Sòcrates s'hi va negar. Finalment, el van condemnar a mort. k.

Plató era un d'aquests joves "corromputs" per Sòcrates, i va quedar tan fortament impactat i disgustat per la condemna a mort de Sòcrates, que li va acabar dedicant tota la seva obra. B. Diàlegs de la primera etapa: La teoria de les idees a. Els diàlegs de la segona etapa es diferencien dels de la primera pel fet que el personatge Sòcrates ja no només es dedica a fer preguntes, sinó que es dedica a fer afirmacions, i no afirmacions soltes, sinó un conjunt estructurat d'afirmacions, o sigui: té una teoria, una teoria que és il·lustrada, a més a més, per una sèrie d'històries imaginàries sobre la naturalesa i el destí de l'ànima humana (els anomenats "mites" de Plató).

La teoria en qüestió sol rebre el nom de "teoria de les idees" b. Com que d'aquesta teoria i d'aquestes històries sobre l'ànima humana, als diàlegs de la primera etapa, no n'hi ha ni rastre, els estudiosos de Plató estan d'acord a sostenir que a teoria i els mites són de Plató mateix, per més que aquest es posi en boca de Sòcrates. D'acord amb això hi ha el fet que entre diàlegs de la primera etapa i els de la segona Plató va fer un viatge a Sicília on va conèixer les teories pitagòriques sobre l'ànima, que són molt presents en els mites de Plató (mentre que Sòcrates, en canvi, no es va moure mai d'Atenes). Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 c.

La teoria de les idees té dues grans parts: una ontologia (una teoria sobre el ser de les coses, sobre allò que totes les coses tenen en comú) (B1) i una teoria sobre l'ésser humà (B2). B1. Ontologia a. Ser (=ser cosa, ser quelcom) consisteix a tenir o presentar un aspecte, o sigui: n conjunt no internament contradictori de característiques. Per exemple: els cavalls tenen l'aspecte de cavall, els arbres tenen l'aspecte d'arbre… b. El que acabem d'anomenar "aspecte", en grec antic (la llengua de Plató) es diu "idéa". I aquesta és la raó per la qual la teoria de Plató sobre les coses i l'aspecte que presenten se sol anomenar (d'una molt confusible manera) "teoria de les idees".

Compte amb això: l'anomenada "teoria de les idees" de Plató no és una teoria sobre els "conceptes" o "idees" que els éssers humans en fem de les coses, sinó una teoria sobre les coses mateixes i l'aspecte que presenten. c. Les idees (els aspectes) i les coses es diferencien en quatre punts (en tot el que segueix, cal donar per bones les equivalències següents: la idea d'A = l'aspecte A = el ser A = allò en què consisteix ser A = allò que totes les coses que són A tenen en comú = les condicions que una cosa ha de complir per a ser A): B2. Teoria sobre l'ésser humà a.

L'ésser humà és una estranya realitat composta per dues parts contràries: d'una banda, un cos (material); d'altra banda, una ànima (immaterial). b. Com a conseqüència d'això, l'ànima també té dues grans parts: la part "sensitiva" o "apetitiva" 0 "concupiscent" o "concupiscible" (cal recordar aquestes paraules), que està vinculada al cos, que compartim amb els animals i gràcies a la qual coneixem les coses (les diferenciem entre si) i en gaudim; d'altra banda, la part "racional", que és pròpia de l'ésser humà (que defineix l'ésser humà com a tal) i gràcies a la qual coneixem les idees i en gaudim.

Entre aquestes dues parts hi ha una tercera part de l'ànima, que Plató anomena "caràcter" o "fogositat" (o "part fogosa") o "força de voluntat" (cal recordar aquestes paraules) del menor o major desenvolupament de la qual en depèn o bé que la part sensitiva i apetitiva domini sobre la part racional (quan el caràcter està poc desenvolupat) o bé que la part racional domini sobre la part sensitiva i apetitiva (quan el caràcter està ben desenvolupat) c. El coneixement de les idees per part de l'ésser humà és "anterior" al seu coneixement de les coses (coneixem les idees abans que les coses): 1.

Per a poder conèixer coses que són A , cal (=és condició necessària) que ja coneguem què és ser A (= la idea d'A); 2. D'on es desprèn que, per a poder conèixer què és ser A (= la idea d'A), no cal que jo hagi conegut coses que són A. Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 d. Aquesta tesi de Plató és incompatible amb els plantejaments del sentit comú, segons el qual primerament coneixem les coses i després coneixem les idees.

En esquema: Plató sosté que aquests plantejaments del sentit comú són indefensables (impossibles): perquè puguem començar a separar les coses que són A de la resta de coses, cal que tinguem ja alguna noció (encara que sigui confusa o fins i tot inconscient) de què és A (per més que això resulti humanament incomprensible) e. Ara bé: aquesta tesi de Plató ens posa al davant d'un problema molt greu. El següent: si el coneixement de les coses pressuposa el coneixement de les idees, i si comencem a conèixer les coses (a diferenciar-les entre si) des que naixem, aleshores, ¿Quan carall se suposa que hem d'haver conegut les idees? ¿Abans de néixer? f.

Ara bé: aquesta tesi de Plató ens posa al davant d'un problema molt greu. El següent: si el coneixement de les coses pressuposa el coneixement de les idees, i si comencem a conèixer les coses (a diferenciar-les entre si) des que naixem, aleshores, ¿Quan carall se suposa que hem d'haver conegut les idees? ¿Abans de néixer? g. L'ànima humana és immortal i viu al món de les idees eternes, dedicada a la seva contemplació. Aquest és el seu medi natural. Ara bé: un bon dia (o més ben dit: un mal dia) l'ànima cau al món de les coses sensibles i materials i queda empresonada en un cos. És el moment del naixement de la persona.

L'ànima, de la patacada que es clava, oblida el que coneix (el món de les idees), o sigui: perd el coneixement. L'ànima, al llarg de la vida, i gràcies al coneixement de les coses, que «participen» de les idees i en són com una espècie de pàl·lida còpia o «imitació», va recordant les idees en un procés de «reminiscència» (anámnesis) que dura tota la vida.

De manera que l'ésser humà, al llarg de la vida, es troba permanentment al davant d'una alternativa: o bé es dedica al «conreu del cos», o sigui: viu dispersa en el món de les coses sensibles i es dedica a diferenciar-les cada cop millor i a gaudir-ne (i aquesta és l'opció dolenta, perquè fa que l'home no es desempallegui del terreny o del nivell de l'animalitat), o bé es dedica al «conreu de l'ànima», o sigui: es dedica a pensar i a buscar en el fons del món de les coses el món de les idees d'on prové (i aquesta és l'opció bona, o sigui: la que defineix l'ésser humà com a tal i la que el diferencia de la resta d'animals).

Quan arriba la mort, l'ànima abandona el cos (i cal remarcar que, quan passa això, Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 no és l'ànima que mor, sinó el cos, que passa de ser animat i passa a ser in- animat) i torna al seu medi natural, o sigui: al món de les idees. Ara bé: forma part del destí de l'ànima humana estar condemnada a tornar a caure al món de les coses i a tornar a quedar empresonada en un cos («reencarnació») i així una vegada i una altra i una altra i una altra (ad infinitum).

Això sí: les ànimes, abans de tornar a caure, són obligades a beure un glop de l'aigua del riu de l'Oblit, i això fa que no recordem res de les nostres (infinites) vides anteriors, i per això ens pensem (erròniament) que vivim una sola vegada. h.

Tot això, formulat en termes de moderna teoria del coneixement, significa que la ment humana, quan neix, no és com un full en blanc o com una pissarra buida on es van escrivint els diferents continguts de l'experiència (el coneixement que tenim de les coses) al llarg de la vida, sinó que la ment humana és un sistema de criteris de diferenciació i classificació de dades, que no podem haver obtingut de l'experiència perquè està pressuposat en tota experiència. És aquest sistema de criteris, allò que Plató anomena «el món de les idees». i.

Com es veu de seguida, en el pensament de Plató hi ha posades les bases per al desenvolupament d'una teoria del coneixement (com acabem de veure), d'una antropologia (una teoria sobre què és allò que tots els humans tenim en comú), una psicologia (una teoria sobre què és allò que ens diferencia els uns dels altres), una ètica (una teoria sobre la correcció de les decisions que prenem al llarg de la vida), una pedagogia (una teoria sobre en què consisteix educar-se i sobre quina és la diferència entre una persona ben educada i una persona mal educada), i fins i tot una política (una teoria sobre quina és la manera més justa d'organitzar-se col·lectivament), com veurem tot seguit. j.

Política de Plató (contingut essencial del diàleg República): 1. Aclariment inicial: modernament, la paraula "república" significa un règim polític que es caracteritza pel fet que no té monarca (modernament, "república" significa el contrari de "monarquia"). NO ÉS AQUEST EL SIGNIFICAT QUE LA PARAULA TÉ EN PLATÓ. En Plató, la paraula "república" és una catalanització de l'expressió llatina res publica (en grec politeía) i significa " política ". Dit això, entrem en matèria. 2. Plató no era demòcrata, és a dir: no creia que qualsevol persona valgui per dictar o aprovar lleis (o per formar part de "tribunals populars" que jutgin les persones…).

N'hi ha prou de recordar que Sòcrates va ser condemnat a mort pel tribunal democràtic d'Atenes. Axel Molina Garín EART 2n B 2025-26 3. Al diàleg República, Plató dissenya un Estat just (a diferència de tot Estat democràtic), la "justícia" del qual es fonamenta en el fet que guarda un paral·lelisme estructural amb l'ànima humana. En esquema: 4.

Així com l'home just és aquell home que fa el que li dicta la part racional de l'ànima, de manera que, tot posant el seu caràcter al servei de la seva raó, aconsegueix tenir sota control els seus desitjos (o sigui: la part apetitiva de la seva ànima), així mateix l'Estat just serà aquell en el qual dictin les lleis aquells ciutadans en qui predomini la part racional de l'ànima (en el qual els governants siguin els "filòsofs") i en el qual els ciutadans en qui predomini el caràcter (els "guardians" de l'Estat) facin complir les lleis a aquells altres ciutadans en qui predomini la part sensorial i apetitiva de l'ànima (els "treballadors" de l'Estat). Redactar sense confluències 5.

Un Estat just, per tant, no pot tractar tots els ciutadans igualment , sinó que els ha de tractar desigualment , fent-los fer el que els pertoca (dictar lleis, fer complir les lleis, treballa i complir les lleis) segons el perfil psicològic que tinguin (segons la part de l'ànima que predomini en ells). VOLS APUNTS D'ANGLÈS