Les proteïnes: aminoàcids, estructura, classificació i funcions

Actualitzat el · AprenAI

Apunts sobre les proteïnes: què són, com estan formades pels aminoàcids, els seus nivells d'estructura i propietats, la seva classificació i les seves funcions biològiques, amb una aplicació sobre dieta i analítiques de sang.

Biologia, Geologia i Ciències Ambientals · Batxillerat a les Illes Balears · 1r curs

8 pàgines · 5 temes · 22 flashcards · 12 preguntes tipus test

Índex

  1. 1. Introducció i aminoàcids · p. 1-3
  2. 2. Estructura i propietats de les proteïnes · p. 3-5
  3. 3. Classificació de les proteïnes · p. 6-7
  4. 4. Funcions de les proteïnes · p. 7
  5. 5. Dieta i analítiques de sang · p. 8

1. Introducció i aminoàcids

Flashcards

Pèptid de menys de 12 aminoàcids
Oligopèptid (oligo = pocs).
Pèptid d'entre 12 i 100 aminoàcids
Polipèptid.
Molècula formada per més de 100 aminoàcids
Proteïna.
Grups units al carboni alfa d'un aminoàcid
Un H, un grup carboxil $-\text{COOH}$, un grup amino $-\text{NH}_2$ i un radical (R).

Preguntes tipus test

  1. Una cadena peptídica formada per 45 aminoàcids, com es classifica?
    • a) Aminoàcid
    • b) Proteïna
    • c) Oligopèptid
    • d) Polipèptid

    Resposta: d) Polipèptid. Les cadenes d'entre 12 i 100 aminoàcids són polipèptids, i 45 es troba dins d'aquest interval.

  2. Per què el carboni central d'un aminoàcid es diu carboni alfa?
    • a) Perquè és l'únic carboni de la molècula que és asimètric
    • b) Perquè és l'únic carboni que està unit a un hidrogen
    • c) Perquè té un grup amino a una banda i un grup carboxil a l'altra
    • d) Perquè és el primer carboni de la molècula

    Resposta: c) Perquè té un grup amino a una banda i un grup carboxil a l'altra. El carboni alfa rep aquest nom perquè té un grup amino per una banda i un grup carboxil per l'altra. La resta d'aminoàcids de la natura no són alfa perquè no compleixen aquesta característica.

  3. Quina afirmació sobre el grup carboxil $-\text{COOH}$ és correcta?
    • a) Té tendència a guanyar un protó i quedar carregat positivament
    • b) Té tendència a perdre el grup amino de la molècula
    • c) Té tendència a perdre H⁺ i quedar carregat negativament
    • d) És neutre i no intervé en el pH del medi

    Resposta: c) Té tendència a perdre H⁺ i quedar carregat negativament. El grup carboxil té un comportament àcid: tendeix a perdre l'hidrogen i queda carregat negativament.

2. Estructura i propietats de les proteïnes

3. Classificació de les proteïnes

4. Funcions de les proteïnes

5. Dieta i analítiques de sang

I 18 flashcards i 9 preguntes més al document.

Text del document

T.4 Les proteïnes 0. Introducció Les proteïnes són biomolècules orgàniques formades per la unió d’aminoàcids (aa). Tenen C, H, O i N (totes), la majoria també tenen S, i algunes tenen P, Fe (ex. Hemoglobina), Mg i Cu. Es troben en abundància en tots els éssers vius i tenen una gran importància biològica. Són molècules especí ques que es formen per la polimerització de monòmers d’aminoàcids, i les cadenes llargues d’aa es pleguen en una gran diversitat de formes. Segons el nombre d’aa es consideren pèp ds o proteïnes. · Menys de 12 aa → oligopèp ds (oligo=pocs) · Entre 12 i 100 aa → polipèp d · Més de 100 aa → proteïna 1. Aminoàcids Són cons tuents bàsics dels pèp ds i les proteïnes.

N’existeixen molts, però només vint són protèics, estan codi cats en l’ADN i són els mateixos per a tots els éssers vius. La molècula de l’aminioàcid consta d’un carboni central, anomenat carboni alfa (Cɑ), al qual s’uneix un grup H, un grup carboxil (-COOH), un grup amino (-NH2) i un radical (R), que es diferent a cada aminoàcid. Tenen dos sistemes de nomenclatura: Es diu carboni alfa perquè té un grup amino per una banda i un grup carboxil a l’altra, i la resta d’aa que hi ha a la natura no són alfa perquè no compleixen aquesta caracterís ca. · Clàssica: sistema de tres lletres, només la primera en majúscules. · Actual: una lletra majúscula.

⭐ El grup carboxil té un comportament àcid, pel que té tendència a perdre l’H i quedar carregat nega vament. En canvi, el grup amino té tendència a ser una base i guanyar un protó H+, pel que queda carregat posi vament. 1.1 Classi cació dels aminoàcids Es poden classi car en funció de si el seu radical és: · Aromà c: tenen benzè. Ex. Fenilalamina, rosina. · Metereocíclic: tenen cadenes complicades (amb anells, tancades sobre elles…). Ex. Prolina, triptòfan, his dina. · Alifà cs: tenen una cadena lineal, ho són tota la resta que no són ni aromànitcs ni metereocíclics.

ti ti ti ti ti ti ti ti fi fi ti ti fi ti fi ti 1 Es poden classi car segons el seu grup radical en aminoàcids amb: radicals apolars hidròfobs (sense càrrega) radicals polars hidrò ls (sense carrega) radicals bàsics (càrrega posi va) radicals àcids (càrrega nega va) Tenen cadenes alifà ques (hidrocarbonades) o amb anells de benzè (aromà cs). Aquestes cadenes laterals hidrofòbiques en disminueixen la solubilitat. Porten grups hidro lics en les cadenes laterals que augmenten la seva solubilitat. Tenen en la seva cadena lateral un grup amino que es confereix càrrega posi va i caracterís ques bàsiques.

Tenen en la seva cadena lateral un segon grup carboxil que els confereix la càrrega nega va i caracterís ques àcides. Els aminoàcids essencials són aquells que no es sinte tzen en el metabolisme, pel que la seva presència i abundància determina el valor biològic de la proteïna. Aleshores popularment es diu que hi ha proteïnes bones i dolentes, com més aa essencials tenen més “punts” li donen i és considerada més saludable. 1.2 Propietats dels aminoàcids Són sòlids, cristal·lins, solubles en aigua, i amb una elevada temperatura de fusió.

Els aminoàcids en solució aquosa tenen comportament químic amfòter, es poden comportar com un àcid o com una base en funció del pH del medi, i també tenen estereoisomeria. ti fi fí fi ti ti ti ti ti ti ti ti 2 · COMPORTAMENT QUÍMIC AMFÒTER Tenen un punt isoelèc c (pI), que és el pH per al qual l’aminoàcid té el mateix nombre de càrregues posi ves i nega ves. Si el ph és menor que el pI (substància àcida), aleshores el grup amino -NH2, capta protons I queda -NH+3. Si el ph és major que el pI (substància base), aleshores el grup carboxil, -COOH, allibera protons i queda -COO-.

A les zones aquoses neutres els aminoàcids s’ionitzen doblement i apareix la forma dipolar (quan es troben en el punt isoelèctric). · ESTEREOISOMERIA Els amioàcids amb C asimètric (tots menys la glicina), tenen isomeria i ac vitat òp ca. → Ac vitat òp ca: N’hi ha que són dextrogirs (+) i de levogirs (-). → Estereoisomeria: els aminoàcids poden presentar dues con guracions diferents con guració L si el grup -NH2 està a l’esquerra i con guració D si està a la dreta. 2. Les proteïnes Adopten una determinada con guracio espacial mitjançant el plegament de les cadenes pep diques que les formen a causa de les càrregues que presenten els radicals dels aminoàcids que les formen i a l’enllaç pep dic.

La seva funció dependra d’aquesta disposició espacial o conformació 2.1 L’estructura de les proteïnes 1. ESTRUCTURA PRIMÀRIA Seqüència d’aminoàcids. Determina les altres estrucututres. 2. ESTRUCTURA SECUNDÀRIA Determina la disposició a l’espai de l’estructura primària estabilitzada per ponts d’hidrogen entre els grups -C=O i -NH que queden enfrontats. Els pus més comununs d’estructura secundària són: → Hèlix ɑ: molècula amb disposició helicoïdal, amb gir a la dreta dextrogira i 3,6 aminoàcids per volta de l’espiral. *L’hèlix del col·lagen és més estesa perquè té prolina (aa que té un R complex, pel que ocupa més espai) i hidroxiprolina, això fa que només ngui 3aa per volta.

tí fi ti ti fi ti ti fi fi ti ti ti ti ti tí 3 Els radicals (grups laterals) es situen fora de l’helicoide. → Làmina ß o làmina doblegada: la cadena pep dica, o una part, adopta una disposició en ziga-zaga. Aquestes cadenes es situden adjacents formant una làmina plegada com un acrodió. Es formen ponts d’H transversals entre els grups -C=O i -NH (dels carbonis que fan l’enllaç pep dic). Per exemple la ß quera na. *Si les cadenes s’orienten en la mateixa direcció aleshores és una làmina paral·lela, si van en direcció contrària deim làmina an paral·lela. 3.

ESTRUCTURA TERCIÀRIA L’estructura terciària aparix quan l’estructura secundària de la proteïna es disposa en l’espai formant una estrucutra tridimensional estable, i la proteïna ja és ac va (conformació na va). Disposició de polipèp d al plegar-se sobre si mateix. Presenta regions amb una estructura secundària (hèlix ɑ, o conformació ß) i zones sense estructura de nida, aleatòries. Pot originar una conformació: · globular: ob nguda pel plegament exessiu de l’estructura secundària, és soluble en aigua. · estructura brosa: plegament escàs de la seva estructura, i mannté la seva estructura allargada, són insolubles en aigua i dissolucions salines i compleixen una funció estrutural.

Es manté estable per enllaços de GRUPS R dels aa. Per ex., ponts d’H, ponts disulfur (en el cas dels aa cisteïna i me eonina), forces Van der Waals i interaccions electrostà ques. 4. ESTRUCTURA QUATERNÀRIA Les proteïnes que duen a terme funcions de regulació del metabolisme cel·lular solen tenir una estructura quaternària, formada quan diverses cadenes d’aa, iguals o diferents, que presenten un nivell estructural terciari (protòmers) s’uneixen entre si i originen la proteïna amb estructura quaternària (oligòmer). ti ti tí ti ti tí fi ti ti ti ti fi 4 S’uneixen per enllaços febles (no covalents), com ponts d’H, forces van der Waals, interacció hidrofòbica i atracció electroestà ca.

Aquesta estructura presenta avantatges estructurals i funcionals: l’economia genè ca i l’e càcia, el treball és coopera u (protòmers treballen junts de forma coordinada, pel que és més e caç), subunitats protèiques s’uneixen sense consum energè c. ⭐ Els an cossos estan formats per quatre cadenes polipep diques, dues de curtes i dues de llarges, unides a un oligosacàrid (Glicoproteïna). ⭐ Segons el nombre de protòmers poden ser: dímers, tetràmers, pentàmers o polímers. Què passa si una proteïna està mal plegada?

El plegament incorrecte de les proteïnes en provoca la degradació i la formació d’agregats insolubles que s’acumulen a les cèl·lules i que són comuns en diverses malal es neurodegenera ves i metabòliques com la diabe s pus II o l’Alzheimer. Però hi ha casos en què si tenen un protòmer incorrecte són igualment capaces de realitzar certes funcions. 2.2 Propietats de les proteïnes Són determinades èl pus de radicals que presenten els aminoàcids que les formen i de la seva disponibilitat per reaccionar amb altres molècules. 1. SOLUBILITAT: les proteïnes globulars són solubles, formant dispersions col·loïdals (ja que a causa del seu elevat pes molecular no formen veritables dissolucions).

Queden recobertes d’una capa de molècuels d’aigua que impedeix que es pugui unir a altres proteïnes i n’evita la precipitació, la capa de solvatació. mentre que les broses són insolubles. 2. ESPECIFICITAT: cada proteïna duu a terme una determinada funció, i un canvi en la seva estrucura primària pot suposar la pèrdua de funció (ja que generaria una con guració tridimensional incorrecta). Cadascuna de les espècies d’éssers vius fabrica les seves proteïnes, ns i tot individus diferents de la mateixa espècie presenten diferències en les seves proteïnes; això permet l’existència de proteïnes homòlogues (mateix origen i funció, però a diferents espècies) i la construcció d’arbres logenè cs.

Aquesta enorme especi citata explica els processos de rebuig d’òrgans en els transplantaments i en les transfusions sanguínies, processos al·lèrgics i algunes infeccions. 3. DESNATURALITZACIÓ: pèrdua de l’estructura secundària, terciària i quaternària per agents sics (temperatura) o químics (canvi de pH). No es rompen els enllaços pep dics (conservació estructura primària). En alguns casos es poden rever r. Ex. Quan fregim un ou frit desnaturalitzam les seves proteïnes, és una desnaturalització irreversible. Quan ens planxam els cabells desnaturalitzam les seves proteïnes, però és reversible. 4. CAPACITAT AMORTIDORA.

COMPORTAMENT AMFÒTER: en funció del pH del medi poden agafar o perdre protons. Depèn de la natrualesa dels radicals lliures dels aa que les formen podran comportar-se com un àcid o una base, i alliberar o re rar protons (H+) del medi on es troben. ti fí fi ti tí fi fi ti tí fi ti ti ti ti ti fi fi fi ti ti ti ti ti 5 3. Classi cació de les proteïnes Es poden classi car segons la seva cons tució química en: holoproteïnes i heteroproteïnes. 3.1 HOLOPROTEÏNES Es coneixen com proteïnes simples i estan consituïdes únicament per una o diverses cadenes d’aminoàcids.

Poden ser: · Proteïnes globulars o esferoproteïnes: presenten generalment conformació esfèrica o ovoide, són compactes, amb moltes unions entre si i són solubles en aigua i dissolucions salines. Es dis ngeixen en: Histones Associades a l’ADN nuclear, menys en els espermatozoides que presenten les protamines. Albúmines Grups de proteïnes (que són molt grans) amb funció de reserva o transport de molècules. Ex. Seroalbúmina (sang), lactoalbúmina (llet), ovoalbúmina (ou). Globulines Proteïnes molt grans, per ex. Ovoglobulina (ou), seroglobulines (sang).

Ac na Juntament amb les proteïnes broses (miosina) permet la contracció muscular; actua d’anell contràc l en la divisió cel·lular i moviment del agel dels espermatozoides. · Proteïnes broses o escleroproteïnes: estrucutra senzilla, insolubles, tenen una funció principalment estructural o protectora, i són resistents a enzims proeolí cs. Dis ngim: En teixits conjun us i car laginosos. Col·làgens Responsables de la contracció muscular (juntament amb l’ac na). Miosina Flexibles. Teixits sotmesos a deformacions (dermis, artèries…). Elas na Quera nes Riques en cisteïna (conté sofre).

Les ɑquera nes es troben en formacions epidèrmiques (pèls, ungles, plomes…) i les ß-quera nes o broïna es troben en els ls de seda. ti ti ti fi ti fi ti ti ti ti fl fi fi fi fi ti ti ti ti ti 6 3.2 HETEROPROTEÏNES Les heteroproteïnes/proteïnes conjugades, que són globulars, tenen a més d’aminoàcids un grup prostè c: un grup de naturalesa química no proteica. Poden ser: · Glicoproteïnes: proteïnes de membrana, que componen el glicocàlix. Són sanguínies. Per exemple: an cossos (immunoglobines), brinogen (a par r dels quals es forma la brina), hormones (ex. luteinitzant). · Lipoproteïnes: d’alta (HDL,) , baixa (LDL) i molt baixa densitat (VLDL). Transporten lípids per la sang.

També hi trobem els quilomicrions (ULDL). · Nucleoproteïnes: Per exemple els nucleosomes de la croma na, o els ribosomes. · Cromoproteïnes: el seu grup prostè c és un pigment. En son exemples: l’hemoglobina o l’hemociamina (tenen ferro). *També hi trobem els citocroms (proteïnes per transportar electrons que tenen ferro). · Fosfoproteïnes: el grup prostè c és l’àcid fosfòric. Ex. Caseïna (llet), vitel·lina (ou). 4. Funcions de les proteïnes Estructural: sobretot les proteïnes broses, formen part d’estructures cel·lulars i orgàniques.

· Glicoproteïnes → formen part de les membranes cel·lulars · Histones → formen part dels cromosomes · Col·lagen → teixit conjun u brós · Elas na → teixit conjun u elàs c · Quera na → epidermis (pell, ungles, pèl) Enzimà ca: proteïnes amb funció biocatalitzadora que, quan són presents, faciliten les reaccions bioquímiques. · Amilasa → diges ó carbohidrats · Pep dasa → regulació processos siològics com la diges ó. Contràc l: formen estructures contràc ls de moviment i locomoció. · Miosina i ac na → contracció muscular · Dienïna → moviment dels cilis. Hormonal: controlen les funcions siològiques. · Insulina i glucagó → regulen els nivells de glucosa en sang.

· Hormona del creixement · Calcitonina. · Hormones tropines. Defensiva: protegeixen amb diferents mecanismes i · Inmunoglobines a diferents nivells. · Trombina i brinogen Homeostà ca: ajuden a mantenir l’equilibri intern i els valors de pH. · Totes donat el seu caràcter amfòter, ja que els aminoàcids poden regular el pH i l’equilibri osmò c. Transport: s’uneixen a diverses substàncies per transportar-les en medi aquós o regular-ne el pas.

· Hemoglobina → transporta oxigen en sang · Hemocianina → transposrta oxigen en l’hemolinfa · Citocroms → transporta electrons dins les cèl·lules · Lipoproteïnes HDL i LDL → transporten colesterol Recepció i transmissió de senyals: algunes proteïnes situades a l’exterior de les membranes cel·lulars. · Receptors hormonals, d’an cossos, de neurotransmissors, etc. Reserva energè ca: realment no és la seva funció, perquè de manera habitual obtenim energia a par r dels glúcids i lípids, pel que només és en casos de desnutricó en què els empram per obtenir energia. · Ovoalbúmina de la clara d’ou. · Gliadina del gra de blat · Lactoalbúmina de la llet.

ti fi ti ti ti ti ti fi fi fi ti ti fi fi ti ti ti ti ti ti fi ti ti ti ti ti ti ti ti ti 7 Dieta de cafeteria vs dieta mediterrania CAFETERIA MEDITERRANIA Lípids · Rics en greixos saturats → augment LDL. · Sol contenir greixos trans → nocius per la salut. · Rics en greixos insaturats → descens dels nivells de LDL. · Olis vegetals i peix blau → àcids grassos essencials (omega-3 i 6). Proteïnes · Grup reduït d’aliments → de ciència d’algun aminoàcid essencial. · Molts aliments rics en proteïnes que contenen aminàcids essencials → carn, llet, ous, peix… · Altres com llegums, fruits secs i cereals → rics en proteïnes i aporten bra i greixos insaturats.

Glúcids · Rics en glúcids d’absorció ràpida · Aliments d’absorció lenta (pasta, patates, pa…) → no → augmenten molt ràpidament provoquen un pic de glucosa en sang després de menjar la glucèmia de la sang. i donen sensació de sacietat durant més temps. · Excés de glúcids es transformen en lípids i s’acumulen → diabetes, obseitat, càries… Fruites i verdures · No en té. · Unes 5 fruites/verdures al dia. · Font de bra, minerals, aigua i vitamines. · Algunes sals i vitamines actuen com a cofactors enzimà cs. · Vitamina B12 origen animal Analí ques de sang GLUCÈMIA: NIVELLS DE GLUCOSA Cas 1: nivell elevat de glucosa.

HIPERGLUCÈMIA - Pot ser a causa d’una producció insu cient d’insulina → diabe s pus 1 - Pot ser a causa d’una insensibilitat d’insulina → diabe s pus 2 - Demostra la importància de tenir una dieta moderada i fer exercici. Cas 2: nivell baix de glucosa. HIPOGLUCÈMIA. - Pot ser a causa d’un dejuni prolongat. - Pot ser causa d’una dosi excessiva d’insulina. - Primera passa és donar sucres d’absorció ràpida (ex. Sacarosa, suc de fruita). LIPOPROTEÏNES, COLESTEROL I TRIGLICÈRIDS En general nivells superiors als normals impliquen problemes cardiovasculars, i nivells inferiors problemes de malnutrició i d’absorció. ti ti ti ti fi fi fi ti ti fi 8

Exàmens, temes i apunts de Biologia, Geologia i Ciències Ambientals